dissabte, 20 d’octubre del 2012

Mistèris

S'havia fet tard.
La humitat començava a deixar les seves petjades silencioses.
La boira s'amagava en el silenci de la gent, que atrafegada, corria amunt i avall del carrer principal.
Em vaig posar la bufanda.
Tocaven les dotze al campanar quan tornava a llegir l'adreça del paper arrugat de la meva butxaca, i vaig pensar, que tornava a fer tard.
La puntualitat i jo som amigues a estones. A petites estones. Les justes per no agafar-nos confiança, no fos cas que les bones costums m'atrapessin. I mentre pensava amb això, em va sortir un mig somriure imaginant al meu pare dient-me que sóc un cas perdut.
A pesar del fred, el carrer era un brogit de gent. Quedava poc per Nadal i per tant, les compres i els regals marcaven els neguits. M'agradava aquest temps i encara que aquest any la neu no hagués vingut, la ciutat ja era vestida amb els colors típics d'aquestes dates.
Amb aquests pensaments vaig arribar a l'adreça del paper rebregat de la meva butxaca.
La tenda era tant petita, que quasi me la vaig passar de llarg. Pintada d'un verd fosc, amb un aparador deslluït pel temps tenia unes lletres esborrades on encara si podia llegir: Antiquaris i Brocanters.
Per la meva sorpresa, la porta era oberta. Vaig entrar i al darrera vaig deixar la boira, la ciutat i el brogit de la gent. A dins tot era silenci i pols. Sempre he pensat que la pols dels antiquaris devia de venir de serie, com l'olor dolç d'una pastisseria. 
No es veia ni una ànima. I com que ningú m'havia convidat a passar més enllà d'on era, vaig cridar amb un filet de veu:
- Què hi ha algú?- .
No vaig rebre contesta. Al principi els meus peus es negaren a donar una passa més, però poc a poc, la curiositat em fa fer moure.
Maleïda la meva curiositat que me'l va fer descobrir.
Era allà, estirat a terra, amb un filet de sang que li sortia de la boca. 
Com sempre, tornava a fer tard.




dimecres, 17 d’octubre del 2012

Quan escric no penso gaire

Quan escric no penso gaire. Sols el teclat marca un compàs de petites notes. A vegades, coses del passat disfressades i d'altres realitats amagades gola avall.
Que més dona. Tot són paraules. Petites o grans. Enganxades a un murmuri de desig obsessiu de treure-les, d'airejar-les, d'ensenyar-les al món per que siguin de tothom.
No pas per la seva importància, sinó per la meva necessitat de sentir aquest teclat, rondinejant quan els meus dits expliquen històries.
Quan escric no penso gaire. Potser si ho fes, sortirien millor. Però és que encara no n'he aprés a frenar les meves ànsies i a dir-li als meus dits que de tan en tan facin vacances.
Quan ells s'aturen, el cap treballa amb el murmuri inquietant que m'omple les ganes de continuar teclejant, acariciant les muntanyes de lletres que dins meu ballen.
Llavors poso la música, la ment en blanc i deixo que elles, les paraules, em vinguin a trobar. 


dissabte, 6 d’octubre del 2012

L'ofici de polític

Quan érem petits ens preguntaven què volíem ser de grans i un reguitzell de contestes sortien de les nostres boques. Ser metges, infermeres i professors era una contesta normal. També ser veterinaris, bombers i policies.
Avui en dia, els nostres nens, no sé que volen ser per que no saben que podran ser. Menys mal, que ells no ho saben i encara poden somiar.
Tots els oficis són bonics deia el meu pare, per que tots són dignes. I quan deia això recordava la imatge del meu avi collint patates a l'hort o les olives. Quan vaig ser més gran, ho vaig poder experimentar i sentir la dolcesa de la son quan després de tot un dia de collir raïm (veremar) tenia l'esquena baldada i sols desitjava dormir.
I com aquests, tots els oficis. Però ni ha un de peculiar.
L'ofici de polític. Aquest no sé que tindrà que tothom el vol i quan el té no el vol perdre. Per què serà?
Serà per què s'embruten les mans, per què matinen, per què no arriben a final de mes, per què requereix un sacrifici i molts maldecaps, per què no poden gaudir dels seus fills, per què no poden anar de vacances, per què han de fer hores extres no remunerades, per què la gent els crida pel carrer...
Senyors, siguem seriosos. Als polítics d'aquest país els hauríem de posar a cavar fem, collir patates, raïm, fer pa a les 4 de la matinada, anar a apagar focs, donar classes, curar malalts, operar a recent nascuts, patrullar per les ciutats, fer de brossaires, a tenir el somriure d'una dependenta del mercat...
En definitiva, a ser persones. I després, sols després, podrien decidir, per que ja sabrien el que les persones viuen cada dia.