Un crit esfereïdor va trencar el silenci. Cada múscul del seu cos era quelcom més que una indicació, era un sistema de defensa contra la por que l'envaïa.
Al carrer no hi ha via llum. La lluna no era la seva aliada aquella nit.
Trepitjà el terra fred, com aquell que passeja per vidres i caminà lentament, en busca de respostes.
El tic-tac del rellotge, la seva única companyia.
Que gran era tot enmig de la foscor...
I pensar que sabia per on passejava i ara no trobava camí?
El cor s'ofegava en mig del seu pit. I amagat per ocultar el pànic ja no bategava. Fins i tot això, s'havia perdut.
El seu cos era un autòmat, que es dirigia cap al perill sense posar resistència.
Una olor indescriptible l'envaïa.
Era l'olor de la mort, que es colava per tots els porus de la seva pell.
Quan arribà a la cambra el va veure.
Tirat a terra. Amb els ulls oberts i un filet de sang a la comissura dels llavis.
No sap quanta estona va estar allí mirant. Potser incrèdulament, va pensar que reviuria.
Quan va reunir altre cop el valor començà a caminar. Ara ja no tenia fred, però una suor freda li amerava el clatell.
Que diferent és veia la nit del dia on els monstres de la por surten a passejar.
Allargà la seva mà i li tocà la seva.
Era mort.
