dimarts, 26 de febrer de 2013

Sóc humana

En tinc prou de saber que hi ets (de moment). El cor encara em batega a revolucions controlades. No necessito d'impulsos tàctils que al teu cos em portin (encara).
L'auto-engany funciona en primera instància, però repetit més de deu cops, avorreix.
No és que ho vulgui controlar, però millor entrar en terrenys pantanosos preparada (com si fos fàcil).
Em capbusso en les teves paraules i com aigua fresca em fan renéixer els sentits que dormits badallen. Jo també ho faig (badallar).
Ets lluny i a prop alhora, i això em facilita la feina de reconstruir el poc que queda de mi. Ets els suport que amb un clic s'activa i no demana missiva per intercanviar informacions de l'ànima.
La fragilitat pot ser una aparença o un estat però mai hauria de ser una arma.
I no és per allò que crido que se'm sent, sinó pels meus actes, aquells que (encara de moment) no he fet, però desitjo.
Que vols, malgrat tot, sóc humana.








dissabte, 16 de febrer de 2013

Parlant de política

A casa meva hi ha una dita. 
Les coses s'han de fer ben fetes per que malament ja hi surten.
En quin país hem (he) estat vivint fins ara? 
La "societat del benestar" era una simple façana per al benestar d'una minoria, però que una majoria ha ajudat a construir (el poble, es clar).
Les il·lusions de molts (aquella gent que va tenir un fusell a les mans, aquella gent que va morir i va passar fam) sembla que uns quants (i sense "armes") han aconseguit destruir sense cap mirament.
Avui, ja no em miro la llengua, el territori o el pensament per que crec que la dignitat no hauria de tenir fronteres.
Des de sempre és sabut que la classe política i religiosa han tingut un paper rellevant en totes les societats a llarg de la història. I que eren un sector minoritari, sectari i tancat. (Seria per alguna cosa, dic jo.)
Llavors ve l'altra dita de casa meva, "qui toca mel els dits se'n llepa". 
El poder, els diners, l'avarícia (tot això destrueix) i evidentment que no dic que la classe política (amb la seva totalitat) sigui corrupta. Els lladres no tenen condició. Són de qualsevol estament i sempre han estat en la nostra societat, però semblava que hi havia certs sectors amb qui sempre hauríem cregut amb ulls clucs (o qui no creu amb l'honestedat dels seus pares, jo amb els meus molt), doncs així li ha passat al país (fills) amb els dirigents (pares).
De cop i volta és com si ens diguessin que amb tot el que crèiem no es veritat, que tot és de cartró, que tot és de mentida i que a més, la impunitat (paraula de moda, entre altres) marcarà el final del problema polític actual.
Voleu que us digui una cosa?. A mi no em preocupa el que visc ara (una mica també) sinó el país que els meus fills heretaran. Ja ho deia el meu avi: hauria de venir una guerra sense "tiros", doncs ja la tenim. 
No us vull avorrir més parlant de política, per que a mi no m'escolten, i a vosaltres tampoc, malauradament.
De totes maneres segueixo pensant que les coses s'han de fer ben fetes, per que malament ja hi surten. Serà per que sóc de poble o per que no suporto les injustícies o per que simplement sóc una persona humana, que no les pot veure.



dimecres, 13 de febrer de 2013

Les portes del paradís

Vas tancar la llum i l'habitació quedà en penombra. 
Dos cossos retallats en mig de la fosca. 
Sense pressa, les teves passes s'apropaven.
Jo, romania quieta. Tenia la boca seca esperant la teva. La impaciència em mossegava per dintre i
desitjava tenir-te on la imaginació ja feia estona que actuava.
A aquestes alçades, on la innocència ja es perduda, sé que hem tingut passions diferents a la nostra. Mes l'únic que puc dir-te, és que com la teva cap. 
Ningú em despulla amb la mirada i em fa mossegar el llavi sols de pensar-te. Ningú em paralitza quan pronúncia el meu nom com tu ho fas.
Vas tancar la llum de l'habitació. Les paraules es feren mudes. La teva llengua ja sabia el camí que resseguia. Aquell que a mi mai em cansava, el que esperava amb delit, el que em feia contar les hores, el que de plaer, em feia morir.
Les teves carícies atacaven per la rereguarda. Sabies que quedava poc per vèncer. 
I jo sol·lícita, em vaig deixar endur.
Les portes del paradís, ja eren obertes.