dijous, 26 de setembre de 2013

Fins a la pròxima vegada

Sempre ens trobàvem al mateix lloc, quan la foscor era la nostra aliada.
No hi havia mai petons, doncs, no volíem ser descoberts abans d'hora. Un hola fugaç i espurnes a la mirada. Pujàvem al cotxe.
El viatge d'anada sempre llarg i curt el de tornada.
Què tal la setmana, què tal la feina, m'has enyorat...i jo callada, pensant que des del minut u que et veia, ja et trobava en falta.
Assaboria la llibertat a cada cop de roda i et mirava. Rèiem de qualsevol cosa perquè res tenia importància i com sempre et recordava, que encara no m'havies fet cap petó i tu, amb les mans al volant em contestaves, que m'hauria d'esperar fins a arribar a casa. 
El transit fluid d'aquelles hores ens permetia escoltar la música. Una d'elles va ser la nostra per sempre més. Et passava la mà per la pell, braç amunt fins a tocar-te el coll, l'orella, el clatell...
Dos en un cotxe i ningú més.
La gran ciutat ens esperava. Les llums enceses i el cor despert buscant el petó que em devies. Mai te'l vaig haver de demanar, ja que sols aturar el cotxe ja el buscaves, llavors jo sempre pensava, que es podria parar el rellotge, ni que fos per una vegada.
Allí ningú ens coneixia i la teva mà buscava la meva i em feia sentir teva, protegida i estimada, desitjada fins a l'extrem de no poder pujar cap escala i fer-te l'amor allà mateix. 
A l'ascensor sempre sobrava la roba i algun botó es descordava per poder-nos tocar millor la pell i olorar el desig i el sentiment que mai ens embafava.
Obries la porta de casa.
I allí en mig del silenci ja res tenia pausa.
Una cervesa? Tens gana?
I jo callada. La meva fam era d'una altra cosa. 
La teva habitació a mà dreta. M'ho sabia de memòria. Sempre em deies que tenies un llit massa gran per una sola persona. 
Allí començava el ball i la festa i em deixava estimar per la teva fal·lera de nen petit en cos d'home, on els llavis resseguien, el cos petit d'una dona. 
Repetir no era difícil i acabàvem extasiats un al costat de l'altre, amb ganes de dormir plegats. Però això era impossible.
Tornar-se a vestir era tornar a jugar. Sempre m'amagaves la roba i em deies que aquella vegada, em segrestaries, que ningú en sabria més de mi i marxaríem lluny on jo volgués. Jo et feia mitja rialla. Jo no volia marxar enlloc, jo em volia quedar en aquella habitació on la teva olor estava escampada enmig dels llençols.
Mirava el rellotge. Era l'hora.
La ventafocs havia de tornar altre cop a casa.
Com sempre, corria una llàgrima galta avall i la mateixa matinada que abans era la nostra aliada, ara era la crueltat de tornar sense tu al lloc on m'havies anat a buscar.
El temps volava, la carretera es feia curta encara que sempre triaves el camí més llarg.
L'última carícia. L'últim petó.
Fins quan preguntaven els meus ulls.
I tu, amb la boca seca, em deies, fins a la pròxima vegada.







divendres, 6 de setembre de 2013

Un dia qualsevol. Capítol segon

Toquen les nou al rellotge.
Faig tard. I fent una ganyota penso, que hi haurà polseguera en arribar a la feina. 
L'oficina, està en un segon pis amb un ascensor vell una mica atrotinat que va quan vol, per això sempre pujo a peu, sobretot, des d'aquell dia que em vaig quedar tancada dues hores i sense bateria al mòbil, sort de la portera, perquè sinó...
Tot això ho penso mentre enfilo escales amunt esbufegant per la pressa.
L'Anna és a recepció, com sempre i amb la seva mirada em diu, que avui no és el millor dia per arribar tard. 
La meva taula és la del fons, a tocar de la finestra. És d'agrair tenir una mica de vista al món exterior i no sols parets blanques per treballar. 
Avui tinc molta feina.  Deixo el maletí al costat de la taula i obro l'ordinador, però no puc fer res més, per què la llumeta del telèfon parpelleja insistentment, és la del despatx del meu cap, el Sr. Joan.
Ostres, encara no he tingut temps de rumiar-me alguna excusa convincent quan agafo l'auricular del telèfon.
- Marina, et vull al meu despatx ara mateix-.
Uf... ha dit ara mateix. No és bon senyal.
Sempre que camino cap al seu despatx, em fa mal la panxa. Avui més. 
Ja hi sóc, toco la porta i una veu d'home, que coneixia molt bé em diu:
- Endavant -.
I mentre obro, el meu cap vola buscant la resposta a la seva pregunta, però no hi sóc a temps, doncs quan vull donar-li contesta veig que no estem sols al despatx.
- Entra Marina i tanca la porta si us plau. Et presento al Sr. Lluís Garriga -.
És jove, porta una americana i corbata a joc, i una camisa clara li ressalta la seva pell bruna.
Em dóna la mà. Crec que m'he posat vermella, per què riu una mica.
- Seu-te Marina, t'estàvem esperant -.
Quina casualitat m'esperen el dia que faig tard, penso per mi mateixa. Estic nerviosa i no sé si és perquè espero una reprimenda per arribar tard o per...
Concentra't Marina, concentrat.
- Marina, necessitem els teus serveis -. Diu el Sr. Joan arrossegant les paraules. Té aquest costum quan vol fer-se l'interessat i a mi, encara em posa més nerviosa.- Volem obrir unes noves oficines i hem pensat que tu eres la candidata ideal per fer-ho. Sols hi ha un inconvenient, t'hauries de traslladar a Mallorca una temporada fins que tot rutllés com cal.
Uf... el meu cap dóna voltes, esperava un toc d'atenció no un ascens. 
- Ah una altra cosa, ningú pot saber on marxes, ni la teva família -.
Ara ja no arrossega les paraules. 
Com què no li puc dir on marxo a la meva família, la meva mare sempre pregunta tots els detalls de la meva vida, fins hi tot els més petits. Impossible, no la coneix, hauria estat capaç de treure-li la feina al mateix Sherlock Holmes.
I mentre penso amb tot això el Sr. Lluís Garriga m'allarga un sobre i em diu:
- Aquí tens totes les directrius a seguir, pensa-t'ho bé. Si tens qualsevol dubte, em truques, la meva tarja és a dins.-
La seva tarja? 
Anna has sentit la seva veu? És com ell, com la seva americana, com la seva corbata i la seva camisa...
M'aixeco. No puc dir res.
Deixo el despatx i m'assec a la meva cadira mirant el sobre marró amb una cal·ligrafia petita de color negre. La mateixa que el sobre que he rebut aquest matí a casa.
Necessito un got d'aigua.


Un dia qualsevol

No em quedava molt de temps.
Baixo les escales de dos en dos amb la idea ferma de què avui el trobaria.
Al carrer, encara feia calor tot i estar a finals de setembre, però m'havia agafat una jaqueta fina doncs no sabia, quan tornaria a casa aquell dia.
El metro com sempre. Una munió de gent que amb el cap cot per la son, aprofitava per tancar els ulls uns minuts abans d'arribar a la feina. Nens amb bosses d'escola, pares donant les últimes indicacions, algun turista prematur que volia ser el primer de la cua, el sector de la lectura i els que escoltaven música, una noia amb un serrell tallat diferent amb arracades amb forma de punxa, i jo allà, de peu, recordant com havia començat tot.
Vaig obrir els ulls de sobte.
El timbre de la porta ja feia estona que sonava, però jo, com sempre, m'havia adormit.
El timbre tornà a sonar. No era un somni, era un timbre a punt de fondre's. 
Ja va!- crido amb veu rogallosa i caminant pel passadís, m'adono que no puc obrir la porta tal com vaig vestida. Retrocedeixo per ficar-me el primer jersei que trobo. 
El timbre torna a sonar.
En obrir la porta, de la meva boca anava a sortir un renec per haver-me despertat tan aviat, però ja no hi sóc 
a temps, doncs una veu una mica cridanera em diu:
- Sta. Marina Anglada? -.
- Jo mateixa -.
- Signi'm aquí -.
I abans que pugui preguntar-li res, m'allarga un paper i un boli bic ple de tira adhesiva, d'aquells que no et quedaries per res del món, és clar, amb tanta tira adhesiva. Es devia cansar que li prenguessin el boli.
Quan li torno el paper signat, m'allarga un sobre una mica gruixut de color marró i suposo que em llegeix el pensament. 
- Jo sols entrego paquets, no sé mai que porten -.
I amb aquestes paraules fa mitja volta i desapareix escales avall mentre jo em quedo com un estaquirot, esperant vés a saber què.
Tanco la porta. 
El sobre porta el meu nom escrit amb una cal·ligrafia petita de color negre, a darrere res.
Qui podia enviar-me un sobre a mi? 
Em sona el mòbil.
- Què no penses venir a treballar avui?-.
Era l'Anna.
Definitivament, avui m'havia adormit.