dissabte, 29 de desembre del 2012

Petites coses

Mai he sabut d'on havia nascut tot plegat.
A vegades, cal tirar enredera la memòria per buscar petites coses, petites paraules que viatgen distretes fins que algú les troba.
Enganxades a batecs i sospirs com la vida mateixa, fan el seu camí. Llavors, descobreixen el sentit de ser pronunciades i resten en els llavis com un tresor. I allí les deixem amb la por de perdre-les, esperant que algú les reculli.
Hi ha cops, que marxen buscant la llibertat si no se les cuida, com ocells que ja han après a obrir la porta de la seva gàbia i la nuesa ens torna a l'ànima i les llàgrimes als ulls.
Fins que un dia, sense saber com, aquella màgia torna i es passeja per tots els racons, encuriosida de saber el que ha canviat.
Res a canviat, sols és el temps que passa el que s'encarrega de fer miratges en els nostres records i ens fa somriure entre dents, pensant, que la vida és aquell sospir que un dia vam somiar mentre vivíem.





















dissabte, 20 d’octubre del 2012

Mistèris

S'havia fet tard.
La humitat començava a deixar les seves petjades silencioses.
La boira s'amagava en el silenci de la gent, que atrafegada, corria amunt i avall del carrer principal.
Em vaig posar la bufanda.
Tocaven les dotze al campanar quan tornava a llegir l'adreça del paper arrugat de la meva butxaca, i vaig pensar, que tornava a fer tard.
La puntualitat i jo som amigues a estones. A petites estones. Les justes per no agafar-nos confiança, no fos cas que les bones costums m'atrapessin. I mentre pensava amb això, em va sortir un mig somriure imaginant al meu pare dient-me que sóc un cas perdut.
A pesar del fred, el carrer era un brogit de gent. Quedava poc per Nadal i per tant, les compres i els regals marcaven els neguits. M'agradava aquest temps i encara que aquest any la neu no hagués vingut, la ciutat ja era vestida amb els colors típics d'aquestes dates.
Amb aquests pensaments vaig arribar a l'adreça del paper rebregat de la meva butxaca.
La tenda era tant petita, que quasi me la vaig passar de llarg. Pintada d'un verd fosc, amb un aparador deslluït pel temps tenia unes lletres esborrades on encara si podia llegir: Antiquaris i Brocanters.
Per la meva sorpresa, la porta era oberta. Vaig entrar i al darrera vaig deixar la boira, la ciutat i el brogit de la gent. A dins tot era silenci i pols. Sempre he pensat que la pols dels antiquaris devia de venir de serie, com l'olor dolç d'una pastisseria. 
No es veia ni una ànima. I com que ningú m'havia convidat a passar més enllà d'on era, vaig cridar amb un filet de veu:
- Què hi ha algú?- .
No vaig rebre contesta. Al principi els meus peus es negaren a donar una passa més, però poc a poc, la curiositat em fa fer moure.
Maleïda la meva curiositat que me'l va fer descobrir.
Era allà, estirat a terra, amb un filet de sang que li sortia de la boca. 
Com sempre, tornava a fer tard.




dimecres, 17 d’octubre del 2012

Quan escric no penso gaire

Quan escric no penso gaire. Sols el teclat marca un compàs de petites notes. A vegades, coses del passat disfressades i d'altres realitats amagades gola avall.
Que més dona. Tot són paraules. Petites o grans. Enganxades a un murmuri de desig obsessiu de treure-les, d'airejar-les, d'ensenyar-les al món per que siguin de tothom.
No pas per la seva importància, sinó per la meva necessitat de sentir aquest teclat, rondinejant quan els meus dits expliquen històries.
Quan escric no penso gaire. Potser si ho fes, sortirien millor. Però és que encara no n'he aprés a frenar les meves ànsies i a dir-li als meus dits que de tan en tan facin vacances.
Quan ells s'aturen, el cap treballa amb el murmuri inquietant que m'omple les ganes de continuar teclejant, acariciant les muntanyes de lletres que dins meu ballen.
Llavors poso la música, la ment en blanc i deixo que elles, les paraules, em vinguin a trobar. 


dissabte, 6 d’octubre del 2012

L'ofici de polític

Quan érem petits ens preguntaven què volíem ser de grans i un reguitzell de contestes sortien de les nostres boques. Ser metges, infermeres i professors era una contesta normal. També ser veterinaris, bombers i policies.
Avui en dia, els nostres nens, no sé que volen ser per que no saben que podran ser. Menys mal, que ells no ho saben i encara poden somiar.
Tots els oficis són bonics deia el meu pare, per que tots són dignes. I quan deia això recordava la imatge del meu avi collint patates a l'hort o les olives. Quan vaig ser més gran, ho vaig poder experimentar i sentir la dolcesa de la son quan després de tot un dia de collir raïm (veremar) tenia l'esquena baldada i sols desitjava dormir.
I com aquests, tots els oficis. Però ni ha un de peculiar.
L'ofici de polític. Aquest no sé que tindrà que tothom el vol i quan el té no el vol perdre. Per què serà?
Serà per què s'embruten les mans, per què matinen, per què no arriben a final de mes, per què requereix un sacrifici i molts maldecaps, per què no poden gaudir dels seus fills, per què no poden anar de vacances, per què han de fer hores extres no remunerades, per què la gent els crida pel carrer...
Senyors, siguem seriosos. Als polítics d'aquest país els hauríem de posar a cavar fem, collir patates, raïm, fer pa a les 4 de la matinada, anar a apagar focs, donar classes, curar malalts, operar a recent nascuts, patrullar per les ciutats, fer de brossaires, a tenir el somriure d'una dependenta del mercat...
En definitiva, a ser persones. I després, sols després, podrien decidir, per que ja sabrien el que les persones viuen cada dia. 



dijous, 13 de setembre del 2012

Hi havia una vegada un país...

Ara ja sé, per que els contes tots comencen amb hi havia una vegada...per que tenen raó, hi va haver una vegada un país petit però eixerit que no arronsava mai el cap i es feia sentir.
Per que la grandària mai va ser important. La seva importància sempre va ser la força, el coratge, la valentia i l'orgull de portar el cap ben alt. De dir que la seva llengua no tenia fronteres i que el seu tarannà era el fer bé les coses.
Però les il·lusions i les forces es van anar apagant.
La seva gent emmalaltia i no sabia on anar. L'ànima s'empobria i la tristesa, els va anar fermant. 
La gent no tenia medicines i els nens no tenien possibles per aprendre com guarir la malaltia dels seus grans.
Fins que arribà el dia que una multitud es cansà d'esperar els canvis i sortí al carrer, amb una paraula als llavis i un sentiment al cor.
La llibertat d'un somni a l'ànima i el desig de viure en pau.
Per que potser el meu PAÍS és petit, però la seva gent sempre serà molt GRAN.
Hi havia una vegada un país...





dijous, 23 d’agost del 2012

T'estava esperant

Campanades sostingudes en tarda xafogosa d'estiu, marquen ràpides passes cap a la plaça.
Hauria d'haver esperat fins que el sol hagués fet petit, però la pressa del desig sempre la feia córrer. Tant, que quasi en perd la sabata i s'hagué d'aturar a cordar-se-la. En aquell moment un somriure se li va dibuixar al rostre: semblava com la ventafocs, perdent la sabata de cristall. Ara sols li faltava el príncep. Alçà el cap però no en sortí ningú de cap cantonada. 
Seria millor afanyar-se i deixar de somiar desperta. Però ella era així, sempre pensant que hi ha algú per algú en concret en aquesta vida.
El carrer s'havia fet més estret com si les cases que hi eren es disputessin un pam de terreny. Les dones havien fet la bugada i els balcons eren un virolai de colors que el sol assecava.
Es deturà uns moments. Tenia la gola seca. La calor era tan enganxosa que els rinxols del clatell se li havien enganxat. S'agafà el cabell amb una cua i continuà caminant. El temps mai esperava.
Quan arribà, picà a la porta, però sols per cortesia, al poble tothom la tenia oberta i cridà com de petita li havien ensenyat:
-Ave...
-Puja- li digué una veu dolça- T'estava esperant.





dilluns, 19 de març del 2012

Carta a la meva ànima

Benvolguda ànima:
No sé si existeixes o qui saps on ets però ara, estem soles tu i jo i podem fer safareig de tots els meus sentiments, de tots els meus sospirs, de totes les meves angoixes...
Si tanco els ulls m'envaeix la pau. La dolça calor de l'aire que m'envolta.
Els ametllers ja han florit i el silenci esclata.
Tinc temor de trencar la seva màgia sols de pensar com el temps passa.
En terra eixuta camino amb passa curta i m'omplo la sabata d'aquesta la meva terra estimada. La que hem va adoptar de petita i sento meva. Per que és meva com l'ànima que en algun lloc, algun dia, espero que faci màgia.
Mirant enfront, en mig dels arbres, un campanar que es queixa amb hores tendres quan encara no son passades. I ressegueixo amb la mirada, les petites muntanyes, que marquen cingles amb roques escarpades.
I vull que tot es deturi assaborint el gust de l'aire olorant aromes impossibles, els que els avis van fer créixer de sol a sol i aviat s'obliden.
Toco la pau amb els dits que no es veuen. Aquells que expliquen històries i diuen que t'estimen...
Per que aquí en mig de tot, estic sola. Però no m'importa. Mai m'he sentit tan acompanyada, per aquest sol que calenta, la campana que crida i la meva petita ànima. 
Atentament, un cos que espera que el temps es deturi un segon per poder llegir el passat, assaborint el present sense tenir pressa del futur.




dissabte, 14 de gener del 2012

Era mort

Un crit esfereïdor va trencar el silenci. Cada múscul del seu cos era quelcom més que una indicació, era un sistema de defensa contra la por  que l'envaïa.
Al carrer no hi ha via llum. La lluna no era la seva aliada aquella nit.
Trepitjà el terra fred, com aquell que passeja per vidres i caminà lentament, en busca de respostes.
El tic-tac del rellotge, la seva única companyia.
Que gran era tot enmig de la foscor...
I pensar que sabia per on passejava i ara no trobava camí? 
El cor s'ofegava en mig del seu pit. I amagat per ocultar el pànic ja no bategava. Fins i tot això, s'havia perdut.
El seu cos era un autòmat, que es dirigia cap al perill sense posar resistència.
Una olor indescriptible l'envaïa. 
Era l'olor de la mort, que es colava per tots els porus de la seva pell.
Quan arribà a la cambra el va veure. 
Tirat a terra. Amb els ulls oberts i un filet de sang a la comissura dels llavis. 
No sap quanta estona va estar allí mirant. Potser incrèdulament, va pensar que reviuria.
Quan va reunir altre cop el valor començà a caminar. Ara ja no tenia fred, però una suor freda li amerava el clatell.
Que diferent és veia la nit del dia on els monstres de la por surten a passejar.
Allargà la seva mà i li tocà la seva.
Era mort.


dijous, 5 de gener del 2012

El meu regal de Reis

Et voldria fer un regal si em deixes.
Una mà estesa si vols.
Un petó si desitges. 
No et puc donar res material, a les butxaques sols hi tinc sentiments. No sé si això et servirà.
Ja sé que l'aire no alimenta, però també ens ajuda a viure. 
Avui, allà on siguis, posa les sabates al balcó i el meu regal t'arribarà.
Potser de primeres no el veuràs. 
Les coses petites, si s'alimenten, sempre es fan grans.
La il·lusió d'una mirada. El tacte de la pell. La màgia d'una paraula quan el silenci es fa etern.
Pintar l'amor amb el mateix pinzell. 
Trepitjar sorra de platja en el mes de gener i mullar-nos sota l'aigua sense importa-nos res més.
Jo, no demano res.
Bé potser sí. Quan t'arribi el meu regal de Reis
tracta'l amb paciència i dona-li amor de tant en tant. 
Diuen que les flors surten per primavera. 
Els meus sentiments per tu, duren tot l'any.