dissabte, 26 de gener de 2013

He perdut el mar

Es va quedar immòbil i quieta, esperant que l'aire del seu voltant passes de llarg. Qui sap, potser així, respirar deixaria de ser una agonia i li mostraria per a que serveix esperar respostes de boques mudes.
Al costat del mar la brisa li amarava la pell i el fred la feia sentir viva. Les llàgrimes, ja se li havien acabat i mirava a l'horitzó amb la vista perduda, desitjant que algú, la despertés del malson.
El silenci se li clavava punyet en una ànima dolguda, ferida a traïció, dessagnada pel pas del temps.
Silenci. Sols la veu del seu cervell era la que trencava el sorolls de les onades.
Tenia la boca seca. Sense gota de saliva.
La tristesa s'ho havia endut tot, tot menys a ella, que romania quieta mirant com udolava el mar, asseguda en aquella roca. La desesperació podia ser infinita i això, no sabia quan ho podria aguantar. 
Mirà l'aigua, era blava amb una escuma blanca com si l'haguessin pintat i pensà de marxar amb ella, de saltar, d'oblidar el que deixava enrere.
Però era massa covard. I com si el temps s'hagués trencat, un singlot i un plor desconsolat esclataren.
Va posar la seva cara entre les cames.
No volia que ningú (de fet no hi havia ningú) la veiés plorar.
I quan ja es pensava que tot s'havia acabat, una mà l'agafà per l'esquena. 
Qui sap, potser no estava tot perdut.
Un t'estimo la va fer reaccionar. Seria que potser el destí li donava una altra oportunitat amb la forma dels teus llavis?
Volia pensar que sí.







dilluns, 21 de gener de 2013

Tinc una part de mi que tremola


Tinc una part de mi que tremola quan escolta la teva veu. Però no et diré quina és. 
Imagina tu que en saps.
Potser la trobaràs tancant els ulls i obrint la boca o somiant que la vens a buscar i te l'emportes on ningú més pugui mirar.
Tinc una part de mi que és petita però quan et té a prop, es va fent gran. Tant, que dins meu no cap i busca sortida.
T'enyora quan no estàs i quan ets a prop et desitja. Vola sempre al teu costat sense importar-li l'hora, perquè sap que tard o d'hora la trobaràs. 
No pateixis, té infinita paciència, encara que si la sents gemegar, és que et necessita i llavors, ja no té espera i es desespera per una petita carícia que la faci oblidar.
Oblidar els moments que no et tinc, però que mai et deixen de pensar.




































dissabte, 12 de gener de 2013

Amb els ulls tapats

Aquesta nit deixa'm començar a mi.
Ho tinc tot pensat. El lloc, el recorregut, la intensitat, el motiu i sobretot, les intencions.
Agafaré a les meves ganes i els hi diré que seran teves entre els teus dits passejades amunt i avall. Sense pressa. El temps, també és nostre.
Vols jugar?
Et taparé els ulls per que siguin meus els teus delits i et trauré la camisa poc a poc. Al coll, hi deixaré l'empremta dels meus llavis.
No et tombis, no et destapis els ulls encara, vull que la ceguesa et faci créixer els altres sentits. 
La camisa ja em sobra. No la necessito per caminar per la teva esquena amb la meva llengua. 
Sense pressa. Ja t'ho he dit.
T'estiro al llit i les meves mans passegen exploradores per un cos que em fascina.
Els pantalons també em molesten. Per que serà? I tu, encara amb els ulls tapats.
Gemegues que no vols ser cec i jo et faig callar. Els petons, són la meva especialitat.
Llavors, quan ja estàs nu a sobre del llit, et trec la bena dels ulls i et deixo parlar.
Però tu ja no en tens ganes i em dius amb la mirada, que ara em toca a mi.
Tanques els llums i la obscuritat es torna la teva aliada. Tens habilitats desfent botons. Les teves mans em deixen sols amb l'ànima, per que la resta, ja m'ho has tret tot.
Em preguntes pel temps i jo et contesto que avui és tot nostre.
Em busques la galta, em mossegues la boca i em dius que jo també sóc teva, per sempre més.













dimecres, 2 de gener de 2013

Allí t'espero

Quan la veig allà dalt, em fa pensar com s'aguanta. Hi ha dies que és tota rodona. D'altres, dibuixa mitja rialla i és quan jo mi assec a la punta i deixo que els peus em pengin.
Des d'allí, puc tocar totes les estrelles i em fan pessigolles als dits amb les seves punxes.
No és tan freda com diuen. Sols una mica misteriosa. 
Li agrada contar històries als nens que tenen orelles i canta cançons de bressol als que acaben de néixer.
Es pinta de blanc quan està contenta i si vol plorar, de negre és la seva capa.
Quan tanques els ulls, als somnis t'acompanya, encara que diuen, que hi ha gent, que de dia també hi viatja.
El mar la bressola. 
La nit l'acompanya. 
Ella viu al cel, però encara no sé com s'aguanta.
Aniré a somiar-la i a deixar que els meus peus em pengin en la seva punta.
Allí t'espero. Prop d'una estrella, asseguda a la Lluna.