dilluns, 19 de març del 2012

Carta a la meva ànima

Benvolguda ànima:
No sé si existeixes o qui saps on ets però ara, estem soles tu i jo i podem fer safareig de tots els meus sentiments, de tots els meus sospirs, de totes les meves angoixes...
Si tanco els ulls m'envaeix la pau. La dolça calor de l'aire que m'envolta.
Els ametllers ja han florit i el silenci esclata.
Tinc temor de trencar la seva màgia sols de pensar com el temps passa.
En terra eixuta camino amb passa curta i m'omplo la sabata d'aquesta la meva terra estimada. La que hem va adoptar de petita i sento meva. Per que és meva com l'ànima que en algun lloc, algun dia, espero que faci màgia.
Mirant enfront, en mig dels arbres, un campanar que es queixa amb hores tendres quan encara no son passades. I ressegueixo amb la mirada, les petites muntanyes, que marquen cingles amb roques escarpades.
I vull que tot es deturi assaborint el gust de l'aire olorant aromes impossibles, els que els avis van fer créixer de sol a sol i aviat s'obliden.
Toco la pau amb els dits que no es veuen. Aquells que expliquen històries i diuen que t'estimen...
Per que aquí en mig de tot, estic sola. Però no m'importa. Mai m'he sentit tan acompanyada, per aquest sol que calenta, la campana que crida i la meva petita ànima. 
Atentament, un cos que espera que el temps es deturi un segon per poder llegir el passat, assaborint el present sense tenir pressa del futur.