diumenge, 24 de novembre de 2013

No podia deixar de mirar

El carreró no tenia sortida ni tampoc llum. Era el lloc perfecte per mirar-la sense que em veies des de l'altra punta de carrer.
Sempre es despullava entre les cortines, i el contrallum retallava la silueta perfecta dels seus pits i les seves natges. I la meva imaginació ja no podia esperar més.
Havia tingut paciència durant un mes dia rere dia, i avui, pujaria, trucaria a la porta i...
Però quan anava a fer les primeres passes aparegué una moto del no res, que el feu aturar.
Era un home, prim, amb barba de dos dies i cabell curt negre. 
Va obrir la porta i va pujar. 
Tenia la sensació d'on anava i no em vaig equivocar.
Ella li va obrir la porta i ell va entrar.
Ell va obrir la llum, però de seguida ella la va apagar i en aquell mateix instant, la va agafar pel coll i li va fer un petó.
Tenia ganes de marxar, però no podia, em tenia atrapat la imatge. 
Primer eren ombres sense sentit, però després, va venir la nitidesa completa. Ja no hi havia cortina i es podia veure allò que si no hagués vingut ell...uff perquè havia tardat tant, perquè.
Es va aproximar una mica més.
No podia deixar de mirar. La roba, la poca roba que ella es posava cada nit ja no hi era.
Feia calor a fora, suposo que en aquella habitació més. 
Vaig girar-me per fer mitja cua, però no vaig tornar a poder. Era espectador no convidat i, encara que al principi em va fer vergonya, cada cop em sentia més còmode. 
Uff quin cos, semblava de vellut negre. Tenia el cabell arrissat i llarg que a vegades li tapaven els pits i d'altres jugaven amb ells. La vaig sentir gemegar i va ser, com si això el convidés a apropar-se cada cop més. I si pujava i trucava a la porta? 
I de sobte, com si li haguessin llegit el pensament, ella sortí per la finestra posant-li color a allò que la foscor li treia i li va dir: si vols puja, ens agrada ser tres.
No podia deixar de mirar-la i ara, per fi, la tocaria.