dimarts, 19 de març de 2013

Et trauré!

Sospiro, i és l'únic que puc fer, l'únic del que sóc capaç.
No puc evitar que dues llàgrimes rodolin galta avall. Seran les primeres de moltes.
Incapaç d'aturar-les, sols la meva mà les busca, però al final, cauen i ella ja ni s'immuta. Les imatges mostren tan de dolor que desfan l'ànima. Dos costats, dos lluites, persones abocades a pagar amb sang, una llengua, un pensament o a vegades, sols la seva existència.
Homes que no sols han estat vençuts, sinó dels que es volia esborrar la seva vida de la faç de la terra, obligant als familiars a que la fràgil memòria els anés oblidant.
Però lluny de tot això, la llengua no calla i el cor fort batega. La mare explica als fills i els fills als seus i els seus a nosaltres, que vivim en un país que es creu en democràcia, però sols és el maquillatge per que la gent estigui contenta.
Quan hi ha guerres tots hi perden però perd més el que es mor, per que la vida no té preu.
Les persones que l'estimen sols poden plorar el seu record, però que passa quan intentes recuperar el cos d'algú i et contesten que l'han fet servir de trofeu de guerra i el porten al costat del qui els va matar?
Els ossos no tenen memòria, però la gent que viu sí i té tot el dret de recuperar a les persones que un dia, una maleïda guerra, va decidir que ja no respirarien més.
Ja no ploro, ara és la sensació d'injustícia que m'abraça i pensa, que ningú diu el que vol i molt menys o fa, per que si fos així els morts serien a casa i els papers de Salamanca també.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
I no en dubtis, no sé quan, però et trauré!