dijous, 12 de desembre del 2013

Sóc catalana

Jo no en sé de política, però sé el que sento per la meva terra i els sentiments que tinc vers a ella, perquè pocs o molts, aquests són meus.
Sóc catalana, d'un país que es diu Catalunya, i això és, el que li explicaria a tothom que vingués de fora i volgués escoltar-me.
Potser la gent pensa, que visc en un lloc qualsevol, però qualsevol no és un lloc, perquè encara que sembli igual, tenim terra i mar, muntanyes que toquen quasi bé el cel, estels que llueixen brillants, platges daurades i vents que bufen tan fort, que tenen el seu nom i diuen que tornen boig, si algun dia et toquen.
Un riu ple de vida, vinyes i oliveres i molta història i sobretot una llengua, que cada dia és més viva.
La meva terra és meva, dels meus fills, dels meus pares, de la meva família, dels meus amics, de la meva independència. De poder decidir, si vull i com gastar les riqueses que em dóna i fer-les créixer, per fer que el meu país, encara que petit de terreny, sigui gran de cor, per la gent que en ell hi viu.
Simplement és això, no vull fronteres, però vull decidir que la cultura no es pagui a preu d'or, i que la sanitat sigui humana abans de que les retallades la converteixin amb un luxe, al que poden arribar molt pocs.
Potser ja es hora de començar a pensar, a somiar, a imaginar, a intentar caminar, perquè un país petit, demostri a la resta del món, que no és més valent qui porta espasa, sinó qui sap fer-la servir.






diumenge, 24 de novembre del 2013

No podia deixar de mirar

El carreró no tenia sortida ni tampoc llum. Era el lloc perfecte per mirar-la sense que em veies des de l'altra punta de carrer.
Sempre es despullava entre les cortines, i el contrallum retallava la silueta perfecta dels seus pits i les seves natges. I la meva imaginació ja no podia esperar més.
Havia tingut paciència durant un mes dia rere dia, i avui, pujaria, trucaria a la porta i...
Però quan anava a fer les primeres passes aparegué una moto del no res, que el feu aturar.
Era un home, prim, amb barba de dos dies i cabell curt negre. 
Va obrir la porta i va pujar. 
Tenia la sensació d'on anava i no em vaig equivocar.
Ella li va obrir la porta i ell va entrar.
Ell va obrir la llum, però de seguida ella la va apagar i en aquell mateix instant, la va agafar pel coll i li va fer un petó.
Tenia ganes de marxar, però no podia, em tenia atrapat la imatge. 
Primer eren ombres sense sentit, però després, va venir la nitidesa completa. Ja no hi havia cortina i es podia veure allò que si no hagués vingut ell...uff perquè havia tardat tant, perquè.
Es va aproximar una mica més.
No podia deixar de mirar. La roba, la poca roba que ella es posava cada nit ja no hi era.
Feia calor a fora, suposo que en aquella habitació més. 
Vaig girar-me per fer mitja cua, però no vaig tornar a poder. Era espectador no convidat i, encara que al principi em va fer vergonya, cada cop em sentia més còmode. 
Uff quin cos, semblava de vellut negre. Tenia el cabell arrissat i llarg que a vegades li tapaven els pits i d'altres jugaven amb ells. La vaig sentir gemegar i va ser, com si això el convidés a apropar-se cada cop més. I si pujava i trucava a la porta? 
I de sobte, com si li haguessin llegit el pensament, ella sortí per la finestra posant-li color a allò que la foscor li treia i li va dir: si vols puja, ens agrada ser tres.
No podia deixar de mirar-la i ara, per fi, la tocaria.





dijous, 26 de setembre del 2013

Fins a la pròxima vegada

Sempre ens trobàvem al mateix lloc, quan la foscor era la nostra aliada.
No hi havia mai petons, doncs, no volíem ser descoberts abans d'hora. Un hola fugaç i espurnes a la mirada. Pujàvem al cotxe.
El viatge d'anada sempre llarg i curt el de tornada.
Què tal la setmana, què tal la feina, m'has enyorat...i jo callada, pensant que des del minut u que et veia, ja et trobava en falta.
Assaboria la llibertat a cada cop de roda i et mirava. Rèiem de qualsevol cosa perquè res tenia importància i com sempre et recordava, que encara no m'havies fet cap petó i tu, amb les mans al volant em contestaves, que m'hauria d'esperar fins a arribar a casa. 
El transit fluid d'aquelles hores ens permetia escoltar la música. Una d'elles va ser la nostra per sempre més. Et passava la mà per la pell, braç amunt fins a tocar-te el coll, l'orella, el clatell...
Dos en un cotxe i ningú més.
La gran ciutat ens esperava. Les llums enceses i el cor despert buscant el petó que em devies. Mai te'l vaig haver de demanar, ja que sols aturar el cotxe ja el buscaves, llavors jo sempre pensava, que es podria parar el rellotge, ni que fos per una vegada.
Allí ningú ens coneixia i la teva mà buscava la meva i em feia sentir teva, protegida i estimada, desitjada fins a l'extrem de no poder pujar cap escala i fer-te l'amor allà mateix. 
A l'ascensor sempre sobrava la roba i algun botó es descordava per poder-nos tocar millor la pell i olorar el desig i el sentiment que mai ens embafava.
Obries la porta de casa.
I allí en mig del silenci ja res tenia pausa.
Una cervesa? Tens gana?
I jo callada. La meva fam era d'una altra cosa. 
La teva habitació a mà dreta. M'ho sabia de memòria. Sempre em deies que tenies un llit massa gran per una sola persona. 
Allí començava el ball i la festa i em deixava estimar per la teva fal·lera de nen petit en cos d'home, on els llavis resseguien, el cos petit d'una dona. 
Repetir no era difícil i acabàvem extasiats un al costat de l'altre, amb ganes de dormir plegats. Però això era impossible.
Tornar-se a vestir era tornar a jugar. Sempre m'amagaves la roba i em deies que aquella vegada, em segrestaries, que ningú en sabria més de mi i marxaríem lluny on jo volgués. Jo et feia mitja rialla. Jo no volia marxar enlloc, jo em volia quedar en aquella habitació on la teva olor estava escampada enmig dels llençols.
Mirava el rellotge. Era l'hora.
La ventafocs havia de tornar altre cop a casa.
Com sempre, corria una llàgrima galta avall i la mateixa matinada que abans era la nostra aliada, ara era la crueltat de tornar sense tu al lloc on m'havies anat a buscar.
El temps volava, la carretera es feia curta encara que sempre triaves el camí més llarg.
L'última carícia. L'últim petó.
Fins quan preguntaven els meus ulls.
I tu, amb la boca seca, em deies, fins a la pròxima vegada.







divendres, 6 de setembre del 2013

Un dia qualsevol. Capítol segon

Toquen les nou al rellotge.
Faig tard. I fent una ganyota penso, que hi haurà polseguera en arribar a la feina. 
L'oficina, està en un segon pis amb un ascensor vell una mica atrotinat que va quan vol, per això sempre pujo a peu, sobretot, des d'aquell dia que em vaig quedar tancada dues hores i sense bateria al mòbil, sort de la portera, perquè sinó...
Tot això ho penso mentre enfilo escales amunt esbufegant per la pressa.
L'Anna és a recepció, com sempre i amb la seva mirada em diu, que avui no és el millor dia per arribar tard. 
La meva taula és la del fons, a tocar de la finestra. És d'agrair tenir una mica de vista al món exterior i no sols parets blanques per treballar. 
Avui tinc molta feina.  Deixo el maletí al costat de la taula i obro l'ordinador, però no puc fer res més, per què la llumeta del telèfon parpelleja insistentment, és la del despatx del meu cap, el Sr. Joan.
Ostres, encara no he tingut temps de rumiar-me alguna excusa convincent quan agafo l'auricular del telèfon.
- Marina, et vull al meu despatx ara mateix-.
Uf... ha dit ara mateix. No és bon senyal.
Sempre que camino cap al seu despatx, em fa mal la panxa. Avui més. 
Ja hi sóc, toco la porta i una veu d'home, que coneixia molt bé em diu:
- Endavant -.
I mentre obro, el meu cap vola buscant la resposta a la seva pregunta, però no hi sóc a temps, doncs quan vull donar-li contesta veig que no estem sols al despatx.
- Entra Marina i tanca la porta si us plau. Et presento al Sr. Lluís Garriga -.
És jove, porta una americana i corbata a joc, i una camisa clara li ressalta la seva pell bruna.
Em dóna la mà. Crec que m'he posat vermella, per què riu una mica.
- Seu-te Marina, t'estàvem esperant -.
Quina casualitat m'esperen el dia que faig tard, penso per mi mateixa. Estic nerviosa i no sé si és perquè espero una reprimenda per arribar tard o per...
Concentra't Marina, concentrat.
- Marina, necessitem els teus serveis -. Diu el Sr. Joan arrossegant les paraules. Té aquest costum quan vol fer-se l'interessat i a mi, encara em posa més nerviosa.- Volem obrir unes noves oficines i hem pensat que tu eres la candidata ideal per fer-ho. Sols hi ha un inconvenient, t'hauries de traslladar a Mallorca una temporada fins que tot rutllés com cal.
Uf... el meu cap dóna voltes, esperava un toc d'atenció no un ascens. 
- Ah una altra cosa, ningú pot saber on marxes, ni la teva família -.
Ara ja no arrossega les paraules. 
Com què no li puc dir on marxo a la meva família, la meva mare sempre pregunta tots els detalls de la meva vida, fins hi tot els més petits. Impossible, no la coneix, hauria estat capaç de treure-li la feina al mateix Sherlock Holmes.
I mentre penso amb tot això el Sr. Lluís Garriga m'allarga un sobre i em diu:
- Aquí tens totes les directrius a seguir, pensa-t'ho bé. Si tens qualsevol dubte, em truques, la meva tarja és a dins.-
La seva tarja? 
Anna has sentit la seva veu? És com ell, com la seva americana, com la seva corbata i la seva camisa...
M'aixeco. No puc dir res.
Deixo el despatx i m'assec a la meva cadira mirant el sobre marró amb una cal·ligrafia petita de color negre. La mateixa que el sobre que he rebut aquest matí a casa.
Necessito un got d'aigua.


Un dia qualsevol

No em quedava molt de temps.
Baixo les escales de dos en dos amb la idea ferma de què avui el trobaria.
Al carrer, encara feia calor tot i estar a finals de setembre, però m'havia agafat una jaqueta fina doncs no sabia, quan tornaria a casa aquell dia.
El metro com sempre. Una munió de gent que amb el cap cot per la son, aprofitava per tancar els ulls uns minuts abans d'arribar a la feina. Nens amb bosses d'escola, pares donant les últimes indicacions, algun turista prematur que volia ser el primer de la cua, el sector de la lectura i els que escoltaven música, una noia amb un serrell tallat diferent amb arracades amb forma de punxa, i jo allà, de peu, recordant com havia començat tot.
Vaig obrir els ulls de sobte.
El timbre de la porta ja feia estona que sonava, però jo, com sempre, m'havia adormit.
El timbre tornà a sonar. No era un somni, era un timbre a punt de fondre's. 
Ja va!- crido amb veu rogallosa i caminant pel passadís, m'adono que no puc obrir la porta tal com vaig vestida. Retrocedeixo per ficar-me el primer jersei que trobo. 
El timbre torna a sonar.
En obrir la porta, de la meva boca anava a sortir un renec per haver-me despertat tan aviat, però ja no hi sóc 
a temps, doncs una veu una mica cridanera em diu:
- Sta. Marina Anglada? -.
- Jo mateixa -.
- Signi'm aquí -.
I abans que pugui preguntar-li res, m'allarga un paper i un boli bic ple de tira adhesiva, d'aquells que no et quedaries per res del món, és clar, amb tanta tira adhesiva. Es devia cansar que li prenguessin el boli.
Quan li torno el paper signat, m'allarga un sobre una mica gruixut de color marró i suposo que em llegeix el pensament. 
- Jo sols entrego paquets, no sé mai que porten -.
I amb aquestes paraules fa mitja volta i desapareix escales avall mentre jo em quedo com un estaquirot, esperant vés a saber què.
Tanco la porta. 
El sobre porta el meu nom escrit amb una cal·ligrafia petita de color negre, a darrere res.
Qui podia enviar-me un sobre a mi? 
Em sona el mòbil.
- Què no penses venir a treballar avui?-.
Era l'Anna.
Definitivament, avui m'havia adormit.



dissabte, 18 de maig del 2013

Ho has fet mai a la cuina?

Perdona per la pregunta indiscreta, per què potser pensaràs que no m'importa ni m'interessa però, ho has fet mai a la cuina?
Entre els estris que menges, on el menjar s'escalfa, on es comença el dia i també s'acaba.
Allí on les olors són més primàries, a sobre la taula, entre les restes del pa i les estovalles. 
Obrint la porta just a la dreta.
Quan les ganes t'agafen, el lloc poc importa.
Es tanquen els ulls i el cos... el cos ja fa estona que vola on la carícia l'alimenta i desitja que no t'aturis, perquè no hi ha pausa quan de tu tinc pressa.
Tancaràs la porta i faràs camí amb la teva llengua pel meu coll, seguint per l'esquena i oblidant que és políticament incorrecte, em mossegaràs la natja.
Bé, la carn també és menja.
Et passejaràs per les cames i cauràs en el precipici d'una part intermèdia on posaràs la mà i em diràs, nena avui seràs meva.
La resta, imagina...
Ho has fet mai a la cuina?
No?
Quina llàstima.
Qui sap si el pròxim dia, si et ve de gust, si t'interessa, si el desig ens crida...
A cau d'orella et diria que no triguis i que obro la porta de la cuina, perquè n'hi ha una (jo), que allí t'espera.




dimarts, 19 de març del 2013

Et trauré!

Sospiro, i és l'únic que puc fer, l'únic del que sóc capaç.
No puc evitar que dues llàgrimes rodolin galta avall. Seran les primeres de moltes.
Incapaç d'aturar-les, sols la meva mà les busca, però al final, cauen i ella ja ni s'immuta. Les imatges mostren tan de dolor que desfan l'ànima. Dos costats, dos lluites, persones abocades a pagar amb sang, una llengua, un pensament o a vegades, sols la seva existència.
Homes que no sols han estat vençuts, sinó dels que es volia esborrar la seva vida de la faç de la terra, obligant als familiars a que la fràgil memòria els anés oblidant.
Però lluny de tot això, la llengua no calla i el cor fort batega. La mare explica als fills i els fills als seus i els seus a nosaltres, que vivim en un país que es creu en democràcia, però sols és el maquillatge per que la gent estigui contenta.
Quan hi ha guerres tots hi perden però perd més el que es mor, per que la vida no té preu.
Les persones que l'estimen sols poden plorar el seu record, però que passa quan intentes recuperar el cos d'algú i et contesten que l'han fet servir de trofeu de guerra i el porten al costat del qui els va matar?
Els ossos no tenen memòria, però la gent que viu sí i té tot el dret de recuperar a les persones que un dia, una maleïda guerra, va decidir que ja no respirarien més.
Ja no ploro, ara és la sensació d'injustícia que m'abraça i pensa, que ningú diu el que vol i molt menys o fa, per que si fos així els morts serien a casa i els papers de Salamanca també.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
I no en dubtis, no sé quan, però et trauré!

dimarts, 26 de febrer del 2013

Sóc humana

En tinc prou de saber que hi ets (de moment). El cor encara em batega a revolucions controlades. No necessito d'impulsos tàctils que al teu cos em portin (encara).
L'auto-engany funciona en primera instància, però repetit més de deu cops, avorreix.
No és que ho vulgui controlar, però millor entrar en terrenys pantanosos preparada (com si fos fàcil).
Em capbusso en les teves paraules i com aigua fresca em fan renéixer els sentits que dormits badallen. Jo també ho faig (badallar).
Ets lluny i a prop alhora, i això em facilita la feina de reconstruir el poc que queda de mi. Ets els suport que amb un clic s'activa i no demana missiva per intercanviar informacions de l'ànima.
La fragilitat pot ser una aparença o un estat però mai hauria de ser una arma.
I no és per allò que crido que se'm sent, sinó pels meus actes, aquells que (encara de moment) no he fet, però desitjo.
Que vols, malgrat tot, sóc humana.








dissabte, 16 de febrer del 2013

Parlant de política

A casa meva hi ha una dita. 
Les coses s'han de fer ben fetes per que malament ja hi surten.
En quin país hem (he) estat vivint fins ara? 
La "societat del benestar" era una simple façana per al benestar d'una minoria, però que una majoria ha ajudat a construir (el poble, es clar).
Les il·lusions de molts (aquella gent que va tenir un fusell a les mans, aquella gent que va morir i va passar fam) sembla que uns quants (i sense "armes") han aconseguit destruir sense cap mirament.
Avui, ja no em miro la llengua, el territori o el pensament per que crec que la dignitat no hauria de tenir fronteres.
Des de sempre és sabut que la classe política i religiosa han tingut un paper rellevant en totes les societats a llarg de la història. I que eren un sector minoritari, sectari i tancat. (Seria per alguna cosa, dic jo.)
Llavors ve l'altra dita de casa meva, "qui toca mel els dits se'n llepa". 
El poder, els diners, l'avarícia (tot això destrueix) i evidentment que no dic que la classe política (amb la seva totalitat) sigui corrupta. Els lladres no tenen condició. Són de qualsevol estament i sempre han estat en la nostra societat, però semblava que hi havia certs sectors amb qui sempre hauríem cregut amb ulls clucs (o qui no creu amb l'honestedat dels seus pares, jo amb els meus molt), doncs així li ha passat al país (fills) amb els dirigents (pares).
De cop i volta és com si ens diguessin que amb tot el que crèiem no es veritat, que tot és de cartró, que tot és de mentida i que a més, la impunitat (paraula de moda, entre altres) marcarà el final del problema polític actual.
Voleu que us digui una cosa?. A mi no em preocupa el que visc ara (una mica també) sinó el país que els meus fills heretaran. Ja ho deia el meu avi: hauria de venir una guerra sense "tiros", doncs ja la tenim. 
No us vull avorrir més parlant de política, per que a mi no m'escolten, i a vosaltres tampoc, malauradament.
De totes maneres segueixo pensant que les coses s'han de fer ben fetes, per que malament ja hi surten. Serà per que sóc de poble o per que no suporto les injustícies o per que simplement sóc una persona humana, que no les pot veure.



dimecres, 13 de febrer del 2013

Les portes del paradís

Vas tancar la llum i l'habitació quedà en penombra. 
Dos cossos retallats en mig de la fosca. 
Sense pressa, les teves passes s'apropaven.
Jo, romania quieta. Tenia la boca seca esperant la teva. La impaciència em mossegava per dintre i
desitjava tenir-te on la imaginació ja feia estona que actuava.
A aquestes alçades, on la innocència ja es perduda, sé que hem tingut passions diferents a la nostra. Mes l'únic que puc dir-te, és que com la teva cap. 
Ningú em despulla amb la mirada i em fa mossegar el llavi sols de pensar-te. Ningú em paralitza quan pronúncia el meu nom com tu ho fas.
Vas tancar la llum de l'habitació. Les paraules es feren mudes. La teva llengua ja sabia el camí que resseguia. Aquell que a mi mai em cansava, el que esperava amb delit, el que em feia contar les hores, el que de plaer, em feia morir.
Les teves carícies atacaven per la rereguarda. Sabies que quedava poc per vèncer. 
I jo sol·lícita, em vaig deixar endur.
Les portes del paradís, ja eren obertes.









dissabte, 26 de gener del 2013

He perdut el mar

Es va quedar immòbil i quieta, esperant que l'aire del seu voltant passes de llarg. Qui sap, potser així, respirar deixaria de ser una agonia i li mostraria per a que serveix esperar respostes de boques mudes.
Al costat del mar la brisa li amarava la pell i el fred la feia sentir viva. Les llàgrimes, ja se li havien acabat i mirava a l'horitzó amb la vista perduda, desitjant que algú, la despertés del malson.
El silenci se li clavava punyet en una ànima dolguda, ferida a traïció, dessagnada pel pas del temps.
Silenci. Sols la veu del seu cervell era la que trencava el sorolls de les onades.
Tenia la boca seca. Sense gota de saliva.
La tristesa s'ho havia endut tot, tot menys a ella, que romania quieta mirant com udolava el mar, asseguda en aquella roca. La desesperació podia ser infinita i això, no sabia quan ho podria aguantar. 
Mirà l'aigua, era blava amb una escuma blanca com si l'haguessin pintat i pensà de marxar amb ella, de saltar, d'oblidar el que deixava enrere.
Però era massa covard. I com si el temps s'hagués trencat, un singlot i un plor desconsolat esclataren.
Va posar la seva cara entre les cames.
No volia que ningú (de fet no hi havia ningú) la veiés plorar.
I quan ja es pensava que tot s'havia acabat, una mà l'agafà per l'esquena. 
Qui sap, potser no estava tot perdut.
Un t'estimo la va fer reaccionar. Seria que potser el destí li donava una altra oportunitat amb la forma dels teus llavis?
Volia pensar que sí.







dilluns, 21 de gener del 2013

Tinc una part de mi que tremola


Tinc una part de mi que tremola quan escolta la teva veu. Però no et diré quina és. 
Imagina tu que en saps.
Potser la trobaràs tancant els ulls i obrint la boca o somiant que la vens a buscar i te l'emportes on ningú més pugui mirar.
Tinc una part de mi que és petita però quan et té a prop, es va fent gran. Tant, que dins meu no cap i busca sortida.
T'enyora quan no estàs i quan ets a prop et desitja. Vola sempre al teu costat sense importar-li l'hora, perquè sap que tard o d'hora la trobaràs. 
No pateixis, té infinita paciència, encara que si la sents gemegar, és que et necessita i llavors, ja no té espera i es desespera per una petita carícia que la faci oblidar.
Oblidar els moments que no et tinc, però que mai et deixen de pensar.




































dissabte, 12 de gener del 2013

Amb els ulls tapats

Aquesta nit deixa'm començar a mi.
Ho tinc tot pensat. El lloc, el recorregut, la intensitat, el motiu i sobretot, les intencions.
Agafaré a les meves ganes i els hi diré que seran teves entre els teus dits passejades amunt i avall. Sense pressa. El temps, també és nostre.
Vols jugar?
Et taparé els ulls per que siguin meus els teus delits i et trauré la camisa poc a poc. Al coll, hi deixaré l'empremta dels meus llavis.
No et tombis, no et destapis els ulls encara, vull que la ceguesa et faci créixer els altres sentits. 
La camisa ja em sobra. No la necessito per caminar per la teva esquena amb la meva llengua. 
Sense pressa. Ja t'ho he dit.
T'estiro al llit i les meves mans passegen exploradores per un cos que em fascina.
Els pantalons també em molesten. Per que serà? I tu, encara amb els ulls tapats.
Gemegues que no vols ser cec i jo et faig callar. Els petons, són la meva especialitat.
Llavors, quan ja estàs nu a sobre del llit, et trec la bena dels ulls i et deixo parlar.
Però tu ja no en tens ganes i em dius amb la mirada, que ara em toca a mi.
Tanques els llums i la obscuritat es torna la teva aliada. Tens habilitats desfent botons. Les teves mans em deixen sols amb l'ànima, per que la resta, ja m'ho has tret tot.
Em preguntes pel temps i jo et contesto que avui és tot nostre.
Em busques la galta, em mossegues la boca i em dius que jo també sóc teva, per sempre més.













dimecres, 2 de gener del 2013

Allí t'espero

Quan la veig allà dalt, em fa pensar com s'aguanta. Hi ha dies que és tota rodona. D'altres, dibuixa mitja rialla i és quan jo mi assec a la punta i deixo que els peus em pengin.
Des d'allí, puc tocar totes les estrelles i em fan pessigolles als dits amb les seves punxes.
No és tan freda com diuen. Sols una mica misteriosa. 
Li agrada contar històries als nens que tenen orelles i canta cançons de bressol als que acaben de néixer.
Es pinta de blanc quan està contenta i si vol plorar, de negre és la seva capa.
Quan tanques els ulls, als somnis t'acompanya, encara que diuen, que hi ha gent, que de dia també hi viatja.
El mar la bressola. 
La nit l'acompanya. 
Ella viu al cel, però encara no sé com s'aguanta.
Aniré a somiar-la i a deixar que els meus peus em pengin en la seva punta.
Allí t'espero. Prop d'una estrella, asseguda a la Lluna.