divendres, 30 de desembre de 2011

Somiar impossibles també és lícit

Jo vull ser aquella, que tens sempre al pensament, i et segueix per on la teva ombra trepitja. La que riu, la que pensa, la que estima i desitja ser un trosset del teu tu encara que sigui poc.
No demano grans moments, doncs l'essència de les coses és el que sempre es recorda.
Encara que sigui en silenci, tranquil no et faré nosa. 
Sols la mà que t'espera quan tu necessitis d'ella. El caliu d'una nit freda. La fredor de la paciència. El desig que no s'acaba i l'amor que comença, jo vull ser aquella.
Per que somiar impossibles també és lícit.
Quan la lluna creix al cel, quan el sol és vermell infern, quan les llàgrimes surten i la solitud m'envaeix, quan la imaginació va massa ràpid per que la pugui atrapar, llavors, penso que jo vull ser aquella per la que tu vols lluitar, somiar i desitjar que la vida no s'acabi tot just començar.
Quan et tinc vora meu sols voldria tenir un pessic de màgia i encantar-te de per vida, però això seria trampa...
Si m'estimes ho faràs sense cap encanteri. Amb pluja o neu, amb sol o vent, però sempre amb caliu.
El caliu d'un cor que parla i diu, que somiar impossibles també és lícit.
Jo vull ser aquella per la que mories lentament sense pensar qui et podria salvar, doncs amb un petó t'explicaré, que l'eternitat, no es difícil de somiar.





dimecres, 21 de desembre de 2011

Lligada

Em vas lligar les mans, per fer l'amor aquell matí. I em vas preguntar si tenia por.
Tu sabies que no. Doncs confiar amb tu, escrit està des del primer petó.
Vaig notar el nus als canells, i el teu al·lè es passejà recorrent poc a poc pel meu cos. Vaig tancar els ulls i et vaig deixar fer, doncs a cada pam m'encenia la nuesa amb el teu calor.
Seria, qüestió d'estats.
Un petó va descobrir, els mil sabors de tenir tot el teu gust amb exclusivitat per a mi.
I es va encendre la passió en la nostra foguera de les nostres petites o grans vanitats.
Consumint cada minut com si no n'hi hagués mai més, vaig recórrer el teu camí fins al desconegut. I allí em vaig quedar, per compartir la necessitat del desig sense presa. 
A cada petó encenies flama. I jo mentre, amb els canells lligats sense mourem, sols esperava, que no acabés la metxa d'aquella passió incontrolada.
Quan et sents la pell nua, no hi ha fred ni vergonya, sols necessitat d'apagar aquell foc que tot ho crema.
Els teus dits savis sabien buscar tresors. Ja fa anys, que ets millor lladre que jo. Sols preguntava si, de tu, podria aprendre a robar sensacions.
I per si no en vas tenir prou, sense soltar-me, em vas girar d'esquena, on els teus llavis van dibuixar pessigolles de les que fan enamorar, per després deslligar-me, per complir la meva part.
I en sol·lícita penitència vaig fer el meu camí, doncs la proposta era massa bona per convidar-la a marxar.
A diferència de tu, no et vaig necessitar lligar.
Lligat a mi, ja fa temps que estàs.
I quan digueres sí en l'últim sospir, quan tot es va acabar, em vas dir a cau d'orella, per no espantar a ningú, que l'amor amb mi és una aventura que no hauria de tenir fi.



dimarts, 6 de desembre de 2011

Pensaments ferotges

I gaudiré per sempre del teu cos i de la teva ànima, guardada dins els meus pensaments ferotges. Per que no hi ha res més desitjat, que un instant en les teves carícies.
On no caldrà veure-hi, per sentir la teva calor.
L'instint ja em guiarà enmig de tenebres dolces. On descobrirem gustos i noves essències, i els sentiments, obriran noves finestres.
On tot serà nostre fins el moment finit i quedarà per sempre segellat, amb l'èxtasi de la teva boca.
Per que no hi ha tremolor més incitant que el que es palpa sense ser tocat. 
Sovint per fer l'amor no són necessàries les paraules, sols el petó de ser estimat.
Tots els motius són pocs per no deixar de pensar en tu en qualsevol instant. La meva imaginació sempre vola buscant recer al teu costat, disfressada d'ingenuïtat conglomerada per que de mi, no fugis.
Els silencis dels nostres llavis incitaran al camí dels ulls on la mirada té preparada la percepció. Ells mai s'equivoquen. 
I quan fonguéssim els nostres cossos entre el parèntesis de la rutina, intentarem despertar lentament, per assaborir tots els moments que aquesta vida ens regala.
Realment no et vaig buscar.
Ets la meva troballa.
Un instant precís dibuixat entre l'amor i el desig que hem fa créixer l'esperit de la nena que l'edat amaga.
Amb tu m'ha tornat la il·lusió, la intensitat de batalla, enmig del no res on tot amb nosaltres s'inicia.
I tancaré els ulls per recordar-te quan em facis falta.
En moments de necessitat es bo saber, que em puc alimentar sempre, de pensaments ferotges.














































dilluns, 5 de desembre de 2011

Instint de supervivència

I aquella que sap que no és res, té temps de pensar en el que va ser un dia. Un dia de no fa molt. Un dia del que ho va ser tot i va desaparèixer de sobte, engolida per la pobresa d'afecte. On tota la importància es diluí amb un moment precís. Aquell que té la capacitat d'esborrar però mai de d'oblidar el que ens marca.
On els somriures son exclusivitat de les rialles i les ganes de lluita de l'optimisme del cor.
Sóc aquella que ara no pensa.
La que imagina fantasies que segurament no han passat mai.
La que no vol ser més el que era per que mai ha sigut res del que volia ser.
Tanco els ulls i recordo moments del passat. Amb llums i ombres i desitjos per complir. 
Per que és l'únic que em queda, la possibilitat d'imaginar que no tot ha estat dolent, que no tot és un passat sinó un present en procés de reconstrucció.
Em tornaré a arromangar i faré un titànic esforç per tornar a tenir desig de viure, de sentir i d'estimar-me, doncs com el temps que passa ja no es recupera, no malgastaré ni un segon més en llàgrimes que ningú paga.
No és egoisme. És instint de supervivència.



dissabte, 3 de desembre de 2011

Soledat

Diuen que la soledat és una cosa que es mastega però mai s'empassa. Que quan apareix, mai s'oblida. Per que sempre deixa el seu trist record.
Una petjada fina embolicada en cel·lofana de negre color.
La buidor que trenca l'ànima i la tenyeix de la por.
L'angoixa de l'oblit feta dolor, que perpètua resisteix impertinent a oblidar-se d'aquest món. Allò que quan s'acomoda en el nostre cor arrela ràpidament i et fa sentir d'una petitesa enorme.
El que no es desprèn amb facilitat per molt que es fregui l'esperit. Encara no han inventat allò que la netegi amb profunditat.
Les restes de la fredor que tot ho consumeix.
Silenci perpetu en la immensitat.
Les tisores que tallen la calor humana i no en deixen ni un bocí.
Diuen que es un tros de gel permanent que sols es
font si troba la màgia d'aquell que amb la calor sap aconseguir transformar-la en paraula.
Soledat.
Set lletres que no tenen gracia quan en lloc de dir-les es senten.




dilluns, 21 de novembre de 2011

Ressaca

Avui m'he aixecat amb ressaca.
Ressaca: quadre de malestar general que pateix al despertar qui ha consumit begudes alcohòliques en excés. 
Ara començo a recordar.
Tenia una Voll-Damm a les mans quan vaig veure les primeres imatges i vaig pensar que a la cervesa li havien canviat la graduació de cop.
Ja que sinó, no entenia el to blau que adquiria la pantalla.
Em vaig fregar els ulls, però la imatge seguia estàtica, com el meu país des de feia una temporada. I vaig pensar que potser una bona solució seria que me'n begués una darrera una altra per enganyar a la vista.
Què idiota en pensar que sols era una il·lusió òptica.
I avui, m'he aixecat amb ressaca.
Amb paraules buides i un país que no sap cap on marxa i on el seu color blau cel, sols és una fal·làcia.
A la nevera, la maleïda cervesa.
Al congelador, les esperances d'una terra, d'una llengua i d'una vida.
Necessito una dutxa freda, doncs tinc els sentits adormits després de la trompada.
Encara que no sé si el sabó em netejarà la consciència fregaré ben fort per que no quedi ni rastre de la por momentània.
La valentia no és força però sí empenta.





diumenge, 20 de novembre de 2011

Mirall trencat

Avui passejant, m'he trobat amb un mirall trencat i al mirar-me en ell, la figura m'ha fet burla. 
S'ha rigut per no saber que dir a dues imatges de mi que desconeixia totalment.
És difícil d'explicar el que la vista veu quan no se sap expressar.
Sovint un somriure fa que sobrin paraules en un instant.
Una mostrava el passat, la nena que no volia créixer, la que no volia tenir edat de pensar i tenir problemes. 
L'altra era la dona que sempre he volgut ser: la decidida, l'enèrgica, la que pren decisions en la vida sense pensar amb amb els comentaris de l'altra gent.
M'he assegut a terra i l'he contemplat i intentant esbrinar el perquè del mirall trencat, m'he tallat.
La sang m'ha fet reaccionar. 
No puc ser el que vaig ser ni el que voldria ser si jo mateixa no sóc.
Llavors m'he aixecat i fent-li un petó al mirall li he promès que em posaria una tireta a l'ànima per parar la sang del dit.
Encara que us sembli estrany, en aquesta vida tot es comunica, doncs quan l'ànima està bé el dit ja no fa mal.
Hi ha vegades que al temps se li ha de donar aire per trobar el nostre espai.