dijous, 10 de juliol de 2014

Ara que ningú m'escolta

Ara que ningú m'escolta cridaré ben fort. Obriré la finestra i cridaré fins que la gola quedi ronca, fins que les paraules arribin al cel. Potser així em quedaré muda per sempre, sols amb un filet de veu per contestar de tant en tant a la meva ànima, per si aquesta algun dia em necessita.
Sóc jo la que va contra-corrent o és què el món s'ha tornat independent, independent de sentiments, independent per escoltar, independent per compartir...
He cridat fort i el veí del costat m'ha dit que ja n'hi ha prou de fer escàndol, que no són hores. Hores? Però si és migdia, i ell em contesta que treballa de nit.
L'he tornat a pifiar, ni cridar puc...
És estiu i fa fred, estimar té un preu, cada cop més alt, per riure s'ha de tenir un motiu, si no et tracten de tarat, la imaginació s'ha perdut, com les carícies, com el fet de sentir. Per trobar una bona conversa te l'has d'inventar, i els miralls conten massa veritats que ells, sí que haurien de callar.
El món gira igual, però diferent.
Enyoro aquell temps on el més important era no tenir tant i ser més, tenir la tranquil·litat de què no som l'oblit sinó el record i que lluitar significava guanyar, encara que fos de tant en tant.
Per avui ja he dit prou, o massa, qui sap. 
 
 
 
 

dijous, 12 de desembre de 2013

Sóc catalana

Jo no en sé de política, però sé el que sento per la meva terra i els sentiments que tinc vers a ella, perquè pocs o molts, aquests són meus.
Sóc catalana, d'un país que es diu Catalunya, i això és, el que li explicaria a tothom que vingués de fora i volgués escoltar-me.
Potser la gent pensa, que visc en un lloc qualsevol, però qualsevol no és un lloc, perquè encara que sembli igual, tenim terra i mar, muntanyes que toquen quasi bé el cel, estels que llueixen brillants, platges daurades i vents que bufen tan fort, que tenen el seu nom i diuen que tornen boig, si algun dia et toquen.
Un riu ple de vida, vinyes i oliveres i molta història i sobretot una llengua, que cada dia és més viva.
La meva terra és meva, dels meus fills, dels meus pares, de la meva família, dels meus amics, de la meva independència. De poder decidir, si vull i com gastar les riqueses que em dóna i fer-les créixer, per fer que el meu país, encara que petit de terreny, sigui gran de cor, per la gent que en ell hi viu.
Simplement és això, no vull fronteres, però vull decidir que la cultura no es pagui a preu d'or, i que la sanitat sigui humana abans de que les retallades la converteixin amb un luxe, al que poden arribar molt pocs.
Potser ja es hora de començar a pensar, a somiar, a imaginar, a intentar caminar, perquè un país petit, demostri a la resta del món, que no és més valent qui porta espasa, sinó qui sap fer-la servir.






diumenge, 24 de novembre de 2013

No podia deixar de mirar

El carreró no tenia sortida ni tampoc llum. Era el lloc perfecte per mirar-la sense que em veies des de l'altra punta de carrer.
Sempre es despullava entre les cortines, i el contrallum retallava la silueta perfecta dels seus pits i les seves natges. I la meva imaginació ja no podia esperar més.
Havia tingut paciència durant un mes dia rere dia, i avui, pujaria, trucaria a la porta i...
Però quan anava a fer les primeres passes aparegué una moto del no res, que el feu aturar.
Era un home, prim, amb barba de dos dies i cabell curt negre. 
Va obrir la porta i va pujar. 
Tenia la sensació d'on anava i no em vaig equivocar.
Ella li va obrir la porta i ell va entrar.
Ell va obrir la llum, però de seguida ella la va apagar i en aquell mateix instant, la va agafar pel coll i li va fer un petó.
Tenia ganes de marxar, però no podia, em tenia atrapat la imatge. 
Primer eren ombres sense sentit, però després, va venir la nitidesa completa. Ja no hi havia cortina i es podia veure allò que si no hagués vingut ell...uff perquè havia tardat tant, perquè.
Es va aproximar una mica més.
No podia deixar de mirar. La roba, la poca roba que ella es posava cada nit ja no hi era.
Feia calor a fora, suposo que en aquella habitació més. 
Vaig girar-me per fer mitja cua, però no vaig tornar a poder. Era espectador no convidat i, encara que al principi em va fer vergonya, cada cop em sentia més còmode. 
Uff quin cos, semblava de vellut negre. Tenia el cabell arrissat i llarg que a vegades li tapaven els pits i d'altres jugaven amb ells. La vaig sentir gemegar i va ser, com si això el convidés a apropar-se cada cop més. I si pujava i trucava a la porta? 
I de sobte, com si li haguessin llegit el pensament, ella sortí per la finestra posant-li color a allò que la foscor li treia i li va dir: si vols puja, ens agrada ser tres.
No podia deixar de mirar-la i ara, per fi, la tocaria.





dijous, 26 de setembre de 2013

Fins a la pròxima vegada

Sempre ens trobàvem al mateix lloc, quan la foscor era la nostra aliada.
No hi havia mai petons, doncs, no volíem ser descoberts abans d'hora. Un hola fugaç i espurnes a la mirada. Pujàvem al cotxe.
El viatge d'anada sempre llarg i curt el de tornada.
Què tal la setmana, què tal la feina, m'has enyorat...i jo callada, pensant que des del minut u que et veia, ja et trobava en falta.
Assaboria la llibertat a cada cop de roda i et mirava. Rèiem de qualsevol cosa perquè res tenia importància i com sempre et recordava, que encara no m'havies fet cap petó i tu, amb les mans al volant em contestaves, que m'hauria d'esperar fins a arribar a casa. 
El transit fluid d'aquelles hores ens permetia escoltar la música. Una d'elles va ser la nostra per sempre més. Et passava la mà per la pell, braç amunt fins a tocar-te el coll, l'orella, el clatell...
Dos en un cotxe i ningú més.
La gran ciutat ens esperava. Les llums enceses i el cor despert buscant el petó que em devies. Mai te'l vaig haver de demanar, ja que sols aturar el cotxe ja el buscaves, llavors jo sempre pensava, que es podria parar el rellotge, ni que fos per una vegada.
Allí ningú ens coneixia i la teva mà buscava la meva i em feia sentir teva, protegida i estimada, desitjada fins a l'extrem de no poder pujar cap escala i fer-te l'amor allà mateix. 
A l'ascensor sempre sobrava la roba i algun botó es descordava per poder-nos tocar millor la pell i olorar el desig i el sentiment que mai ens embafava.
Obries la porta de casa.
I allí en mig del silenci ja res tenia pausa.
Una cervesa? Tens gana?
I jo callada. La meva fam era d'una altra cosa. 
La teva habitació a mà dreta. M'ho sabia de memòria. Sempre em deies que tenies un llit massa gran per una sola persona. 
Allí començava el ball i la festa i em deixava estimar per la teva fal·lera de nen petit en cos d'home, on els llavis resseguien, el cos petit d'una dona. 
Repetir no era difícil i acabàvem extasiats un al costat de l'altre, amb ganes de dormir plegats. Però això era impossible.
Tornar-se a vestir era tornar a jugar. Sempre m'amagaves la roba i em deies que aquella vegada, em segrestaries, que ningú en sabria més de mi i marxaríem lluny on jo volgués. Jo et feia mitja rialla. Jo no volia marxar enlloc, jo em volia quedar en aquella habitació on la teva olor estava escampada enmig dels llençols.
Mirava el rellotge. Era l'hora.
La ventafocs havia de tornar altre cop a casa.
Com sempre, corria una llàgrima galta avall i la mateixa matinada que abans era la nostra aliada, ara era la crueltat de tornar sense tu al lloc on m'havies anat a buscar.
El temps volava, la carretera es feia curta encara que sempre triaves el camí més llarg.
L'última carícia. L'últim petó.
Fins quan preguntaven els meus ulls.
I tu, amb la boca seca, em deies, fins a la pròxima vegada.







divendres, 6 de setembre de 2013

Un dia qualsevol. Capítol segon

Toquen les nou al rellotge.
Faig tard. I fent una ganyota penso, que hi haurà polseguera en arribar a la feina. 
L'oficina, està en un segon pis amb un ascensor vell una mica atrotinat que va quan vol, per això sempre pujo a peu, sobretot, des d'aquell dia que em vaig quedar tancada dues hores i sense bateria al mòbil, sort de la portera, perquè sinó...
Tot això ho penso mentre enfilo escales amunt esbufegant per la pressa.
L'Anna és a recepció, com sempre i amb la seva mirada em diu, que avui no és el millor dia per arribar tard. 
La meva taula és la del fons, a tocar de la finestra. És d'agrair tenir una mica de vista al món exterior i no sols parets blanques per treballar. 
Avui tinc molta feina.  Deixo el maletí al costat de la taula i obro l'ordinador, però no puc fer res més, per què la llumeta del telèfon parpelleja insistentment, és la del despatx del meu cap, el Sr. Joan.
Ostres, encara no he tingut temps de rumiar-me alguna excusa convincent quan agafo l'auricular del telèfon.
- Marina, et vull al meu despatx ara mateix-.
Uf... ha dit ara mateix. No és bon senyal.
Sempre que camino cap al seu despatx, em fa mal la panxa. Avui més. 
Ja hi sóc, toco la porta i una veu d'home, que coneixia molt bé em diu:
- Endavant -.
I mentre obro, el meu cap vola buscant la resposta a la seva pregunta, però no hi sóc a temps, doncs quan vull donar-li contesta veig que no estem sols al despatx.
- Entra Marina i tanca la porta si us plau. Et presento al Sr. Lluís Garriga -.
És jove, porta una americana i corbata a joc, i una camisa clara li ressalta la seva pell bruna.
Em dóna la mà. Crec que m'he posat vermella, per què riu una mica.
- Seu-te Marina, t'estàvem esperant -.
Quina casualitat m'esperen el dia que faig tard, penso per mi mateixa. Estic nerviosa i no sé si és perquè espero una reprimenda per arribar tard o per...
Concentra't Marina, concentrat.
- Marina, necessitem els teus serveis -. Diu el Sr. Joan arrossegant les paraules. Té aquest costum quan vol fer-se l'interessat i a mi, encara em posa més nerviosa.- Volem obrir unes noves oficines i hem pensat que tu eres la candidata ideal per fer-ho. Sols hi ha un inconvenient, t'hauries de traslladar a Mallorca una temporada fins que tot rutllés com cal.
Uf... el meu cap dóna voltes, esperava un toc d'atenció no un ascens. 
- Ah una altra cosa, ningú pot saber on marxes, ni la teva família -.
Ara ja no arrossega les paraules. 
Com què no li puc dir on marxo a la meva família, la meva mare sempre pregunta tots els detalls de la meva vida, fins hi tot els més petits. Impossible, no la coneix, hauria estat capaç de treure-li la feina al mateix Sherlock Holmes.
I mentre penso amb tot això el Sr. Lluís Garriga m'allarga un sobre i em diu:
- Aquí tens totes les directrius a seguir, pensa-t'ho bé. Si tens qualsevol dubte, em truques, la meva tarja és a dins.-
La seva tarja? 
Anna has sentit la seva veu? És com ell, com la seva americana, com la seva corbata i la seva camisa...
M'aixeco. No puc dir res.
Deixo el despatx i m'assec a la meva cadira mirant el sobre marró amb una cal·ligrafia petita de color negre. La mateixa que el sobre que he rebut aquest matí a casa.
Necessito un got d'aigua.


Un dia qualsevol

No em quedava molt de temps.
Baixo les escales de dos en dos amb la idea ferma de què avui el trobaria.
Al carrer, encara feia calor tot i estar a finals de setembre, però m'havia agafat una jaqueta fina doncs no sabia, quan tornaria a casa aquell dia.
El metro com sempre. Una munió de gent que amb el cap cot per la son, aprofitava per tancar els ulls uns minuts abans d'arribar a la feina. Nens amb bosses d'escola, pares donant les últimes indicacions, algun turista prematur que volia ser el primer de la cua, el sector de la lectura i els que escoltaven música, una noia amb un serrell tallat diferent amb arracades amb forma de punxa, i jo allà, de peu, recordant com havia començat tot.
Vaig obrir els ulls de sobte.
El timbre de la porta ja feia estona que sonava, però jo, com sempre, m'havia adormit.
El timbre tornà a sonar. No era un somni, era un timbre a punt de fondre's. 
Ja va!- crido amb veu rogallosa i caminant pel passadís, m'adono que no puc obrir la porta tal com vaig vestida. Retrocedeixo per ficar-me el primer jersei que trobo. 
El timbre torna a sonar.
En obrir la porta, de la meva boca anava a sortir un renec per haver-me despertat tan aviat, però ja no hi sóc 
a temps, doncs una veu una mica cridanera em diu:
- Sta. Marina Anglada? -.
- Jo mateixa -.
- Signi'm aquí -.
I abans que pugui preguntar-li res, m'allarga un paper i un boli bic ple de tira adhesiva, d'aquells que no et quedaries per res del món, és clar, amb tanta tira adhesiva. Es devia cansar que li prenguessin el boli.
Quan li torno el paper signat, m'allarga un sobre una mica gruixut de color marró i suposo que em llegeix el pensament. 
- Jo sols entrego paquets, no sé mai que porten -.
I amb aquestes paraules fa mitja volta i desapareix escales avall mentre jo em quedo com un estaquirot, esperant vés a saber què.
Tanco la porta. 
El sobre porta el meu nom escrit amb una cal·ligrafia petita de color negre, a darrere res.
Qui podia enviar-me un sobre a mi? 
Em sona el mòbil.
- Què no penses venir a treballar avui?-.
Era l'Anna.
Definitivament, avui m'havia adormit.



dissabte, 18 de maig de 2013

Ho has fet mai a la cuina?

Perdona per la pregunta indiscreta, per què potser pensaràs que no m'importa ni m'interessa però, ho has fet mai a la cuina?
Entre els estris que menges, on el menjar s'escalfa, on es comença el dia i també s'acaba.
Allí on les olors són més primàries, a sobre la taula, entre les restes del pa i les estovalles. 
Obrint la porta just a la dreta.
Quan les ganes t'agafen, el lloc poc importa.
Es tanquen els ulls i el cos... el cos ja fa estona que vola on la carícia l'alimenta i desitja que no t'aturis, perquè no hi ha pausa quan de tu tinc pressa.
Tancaràs la porta i faràs camí amb la teva llengua pel meu coll, seguint per l'esquena i oblidant que és políticament incorrecte, em mossegaràs la natja.
Bé, la carn també és menja.
Et passejaràs per les cames i cauràs en el precipici d'una part intermèdia on posaràs la mà i em diràs, nena avui seràs meva.
La resta, imagina...
Ho has fet mai a la cuina?
No?
Quina llàstima.
Qui sap si el pròxim dia, si et ve de gust, si t'interessa, si el desig ens crida...
A cau d'orella et diria que no triguis i que obro la porta de la cuina, perquè n'hi ha una (jo), que allí t'espera.