Avui passejant, m'he trobat amb un mirall trencat i al mirar-me en ell, la figura m'ha fet burla.
S'ha rigut per no saber que dir a dues imatges de mi que desconeixia totalment.
És difícil d'explicar el que la vista veu quan no se sap expressar.
Sovint un somriure fa que sobrin paraules en un instant.
Una mostrava el passat, la nena que no volia créixer, la que no volia tenir edat de pensar i tenir problemes.
L'altra era la dona que sempre he volgut ser: la decidida, l'enèrgica, la que pren decisions en la vida sense pensar amb amb els comentaris de l'altra gent.
M'he assegut a terra i l'he contemplat i intentant esbrinar el perquè del mirall trencat, m'he tallat.
La sang m'ha fet reaccionar.
No puc ser el que vaig ser ni el que voldria ser si jo mateixa no sóc.
Llavors m'he aixecat i fent-li un petó al mirall li he promès que em posaria una tireta a l'ànima per parar la sang del dit.
Encara que us sembli estrany, en aquesta vida tot es comunica, doncs quan l'ànima està bé el dit ja no fa mal.
Hi ha vegades que al temps se li ha de donar aire per trobar el nostre espai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada