dijous, 23 d’agost de 2012

T'estava esperant

Campanades sostingudes en tarda xafogosa d'estiu, marquen ràpides passes cap a la plaça.
Hauria d'haver esperat fins que el sol hagués fet petit, però la pressa del desig sempre la feia córrer. Tant, que quasi en perd la sabata i s'hagué d'aturar a cordar-se-la. En aquell moment un somriure se li va dibuixar al rostre: semblava com la ventafocs, perdent la sabata de cristall. Ara sols li faltava el príncep. Alçà el cap però no en sortí ningú de cap cantonada. 
Seria millor afanyar-se i deixar de somiar desperta. Però ella era així, sempre pensant que hi ha algú per algú en concret en aquesta vida.
El carrer s'havia fet més estret com si les cases que hi eren es disputessin un pam de terreny. Les dones havien fet la bugada i els balcons eren un virolai de colors que el sol assecava.
Es deturà uns moments. Tenia la gola seca. La calor era tan enganxosa que els rinxols del clatell se li havien enganxat. S'agafà el cabell amb una cua i continuà caminant. El temps mai esperava.
Quan arribà, picà a la porta, però sols per cortesia, al poble tothom la tenia oberta i cridà com de petita li havien ensenyat:
-Ave...
-Puja- li digué una veu dolça- T'estava esperant.





2 comentaris:

  1. "sempre pensant que hi ha algú per algú en concret en aquesta vida", és maco de pensar així.

    ResponElimina