dijous, 26 de setembre de 2013

Fins a la pròxima vegada

Sempre ens trobàvem al mateix lloc, quan la foscor era la nostra aliada.
No hi havia mai petons, doncs, no volíem ser descoberts abans d'hora. Un hola fugaç i espurnes a la mirada. Pujàvem al cotxe.
El viatge d'anada sempre llarg i curt el de tornada.
Què tal la setmana, què tal la feina, m'has enyorat...i jo callada, pensant que des del minut u que et veia, ja et trobava en falta.
Assaboria la llibertat a cada cop de roda i et mirava. Rèiem de qualsevol cosa perquè res tenia importància i com sempre et recordava, que encara no m'havies fet cap petó i tu, amb les mans al volant em contestaves, que m'hauria d'esperar fins a arribar a casa. 
El transit fluid d'aquelles hores ens permetia escoltar la música. Una d'elles va ser la nostra per sempre més. Et passava la mà per la pell, braç amunt fins a tocar-te el coll, l'orella, el clatell...
Dos en un cotxe i ningú més.
La gran ciutat ens esperava. Les llums enceses i el cor despert buscant el petó que em devies. Mai te'l vaig haver de demanar, ja que sols aturar el cotxe ja el buscaves, llavors jo sempre pensava, que es podria parar el rellotge, ni que fos per una vegada.
Allí ningú ens coneixia i la teva mà buscava la meva i em feia sentir teva, protegida i estimada, desitjada fins a l'extrem de no poder pujar cap escala i fer-te l'amor allà mateix. 
A l'ascensor sempre sobrava la roba i algun botó es descordava per poder-nos tocar millor la pell i olorar el desig i el sentiment que mai ens embafava.
Obries la porta de casa.
I allí en mig del silenci ja res tenia pausa.
Una cervesa? Tens gana?
I jo callada. La meva fam era d'una altra cosa. 
La teva habitació a mà dreta. M'ho sabia de memòria. Sempre em deies que tenies un llit massa gran per una sola persona. 
Allí començava el ball i la festa i em deixava estimar per la teva fal·lera de nen petit en cos d'home, on els llavis resseguien, el cos petit d'una dona. 
Repetir no era difícil i acabàvem extasiats un al costat de l'altre, amb ganes de dormir plegats. Però això era impossible.
Tornar-se a vestir era tornar a jugar. Sempre m'amagaves la roba i em deies que aquella vegada, em segrestaries, que ningú en sabria més de mi i marxaríem lluny on jo volgués. Jo et feia mitja rialla. Jo no volia marxar enlloc, jo em volia quedar en aquella habitació on la teva olor estava escampada enmig dels llençols.
Mirava el rellotge. Era l'hora.
La ventafocs havia de tornar altre cop a casa.
Com sempre, corria una llàgrima galta avall i la mateixa matinada que abans era la nostra aliada, ara era la crueltat de tornar sense tu al lloc on m'havies anat a buscar.
El temps volava, la carretera es feia curta encara que sempre triaves el camí més llarg.
L'última carícia. L'últim petó.
Fins quan preguntaven els meus ulls.
I tu, amb la boca seca, em deies, fins a la pròxima vegada.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada