Sóc catalana

Jo no en sé de política, però sé el que sento per la meva terra i els sentiments que tinc vers a ella, perquè pocs o molts, aquests són meus.

Sóc catalana, d'un país que es diu Catalunya, i això és, el que li explicaria a tothom que vingués de fora i volgués escoltar-me.

Potser la gent pensa, que visc en un lloc qualsevol, però qualsevol no és un lloc, perquè encara que sembli igual, tenim terra i mar, muntanyes que toquen quasi bé el cel, estels que llueixen brillants, platges daurades i vents que bufen tan fort, que tenen el seu nom i diuen que tornen boig, si algun dia et toquen.

Un riu ple de vida, vinyes i oliveres i molta història i sobretot una llengua, que cada dia és més viva.

La meva terra és meva, dels meus fills, dels meus pares, de la meva família, dels meus amics, de la meva independència. De poder decidir, si vull i com gastar les riqueses que em dóna i fer-les créixer, per fer que el meu país, encara que petit de terreny, sigui gran de cor, per la gent que en ell hi viu.

Simplement és això, no vull fronteres, però vull decidir que la cultura no es pagui a preu d'or, i que la sanitat sigui humana abans de que les retallades la converteixin amb un luxe, al que poden arribar molt pocs.

Potser ja es hora de començar a pensar, a somiar, a imaginar, a intentar caminar, perquè un país petit, demostri a la resta del món, que no és més valent qui porta espasa, sinó qui sap fer-la servir.