dijous, 10 de juliol de 2014

Ara que ningú m'escolta

Ara que ningú m'escolta cridaré ben fort. Obriré la finestra i cridaré fins que la gola quedi ronca, fins que les paraules arribin al cel. Potser així em quedaré muda per sempre, sols amb un filet de veu per contestar de tant en tant a la meva ànima, per si aquesta algun dia em necessita.
Sóc jo la que va contra-corrent o és què el món s'ha tornat independent, independent de sentiments, independent per escoltar, independent per compartir...
He cridat fort i el veí del costat m'ha dit que ja n'hi ha prou de fer escàndol, que no són hores. Hores? Però si és migdia, i ell em contesta que treballa de nit.
L'he tornat a pifiar, ni cridar puc...
És estiu i fa fred, estimar té un preu, cada cop més alt, per riure s'ha de tenir un motiu, si no et tracten de tarat, la imaginació s'ha perdut, com les carícies, com el fet de sentir. Per trobar una bona conversa te l'has d'inventar, i els miralls conten massa veritats que ells, sí que haurien de callar.
El món gira igual, però diferent.
Enyoro aquell temps on el més important era no tenir tant i ser més, tenir la tranquil·litat de què no som l'oblit sinó el record i que lluitar significava guanyar, encara que fos de tant en tant.
Per avui ja he dit prou, o massa, qui sap. 
 
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada