dissabte, 6 d’octubre de 2012

L'ofici de polític

Quan érem petits ens preguntaven què volíem ser de grans i un reguitzell de contestes sortien de les nostres boques. Ser metges, infermeres i professors era una contesta normal. També ser veterinaris, bombers i policies.
Avui en dia, els nostres nens, no sé que volen ser per que no saben que podran ser. Menys mal, que ells no ho saben i encara poden somiar.
Tots els oficis són bonics deia el meu pare, per que tots són dignes. I quan deia això recordava la imatge del meu avi collint patates a l'hort o les olives. Quan vaig ser més gran, ho vaig poder experimentar i sentir la dolcesa de la son quan després de tot un dia de collir raïm (veremar) tenia l'esquena baldada i sols desitjava dormir.
I com aquests, tots els oficis. Però ni ha un de peculiar.
L'ofici de polític. Aquest no sé que tindrà que tothom el vol i quan el té no el vol perdre. Per què serà?
Serà per què s'embruten les mans, per què matinen, per què no arriben a final de mes, per què requereix un sacrifici i molts maldecaps, per què no poden gaudir dels seus fills, per què no poden anar de vacances, per què han de fer hores extres no remunerades, per què la gent els crida pel carrer...
Senyors, siguem seriosos. Als polítics d'aquest país els hauríem de posar a cavar fem, collir patates, raïm, fer pa a les 4 de la matinada, anar a apagar focs, donar classes, curar malalts, operar a recent nascuts, patrullar per les ciutats, fer de brossaires, a tenir el somriure d'una dependenta del mercat...
En definitiva, a ser persones. I després, sols després, podrien decidir, per que ja sabrien el que les persones viuen cada dia. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada