S'havia fet tard.
La humitat començava a deixar les seves petjades silencioses.
La boira s'amagava en el silenci de la gent, que atrafegada, corria amunt i avall del carrer principal.
Em vaig posar la bufanda.
Tocaven les dotze al campanar quan tornava a llegir l'adreça del paper arrugat de la meva butxaca, i vaig pensar, que tornava a fer tard.
La puntualitat i jo som amigues a estones. A petites estones. Les justes per no agafar-nos confiança, no fos cas que les bones costums m'atrapessin. I mentre pensava amb això, em va sortir un mig somriure imaginant al meu pare dient-me que sóc un cas perdut.
A pesar del fred, el carrer era un brogit de gent. Quedava poc per Nadal i per tant, les compres i els regals marcaven els neguits. M'agradava aquest temps i encara que aquest any la neu no hagués vingut, la ciutat ja era vestida amb els colors típics d'aquestes dates.
Amb aquests pensaments vaig arribar a l'adreça del paper rebregat de la meva butxaca.
La tenda era tant petita, que quasi me la vaig passar de llarg. Pintada d'un verd fosc, amb un aparador deslluït pel temps tenia unes lletres esborrades on encara si podia llegir: Antiquaris i Brocanters.
Per la meva sorpresa, la porta era oberta. Vaig entrar i al darrera vaig deixar la boira, la ciutat i el brogit de la gent. A dins tot era silenci i pols. Sempre he pensat que la pols dels antiquaris devia de venir de serie, com l'olor dolç d'una pastisseria.
No es veia ni una ànima. I com que ningú m'havia convidat a passar més enllà d'on era, vaig cridar amb un filet de veu:
- Què hi ha algú?- .
No vaig rebre contesta. Al principi els meus peus es negaren a donar una passa més, però poc a poc, la curiositat em fa fer moure.
Maleïda la meva curiositat que me'l va fer descobrir.
Era allà, estirat a terra, amb un filet de sang que li sortia de la boca.
Com sempre, tornava a fer tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada