dimecres, 17 d’octubre de 2012

Quan escric no penso gaire

Quan escric no penso gaire. Sols el teclat marca un compàs de petites notes. A vegades, coses del passat disfressades i d'altres realitats amagades gola avall.
Que més dona. Tot són paraules. Petites o grans. Enganxades a un murmuri de desig obsessiu de treure-les, d'airejar-les, d'ensenyar-les al món per que siguin de tothom.
No pas per la seva importància, sinó per la meva necessitat de sentir aquest teclat, rondinejant quan els meus dits expliquen històries.
Quan escric no penso gaire. Potser si ho fes, sortirien millor. Però és que encara no n'he aprés a frenar les meves ànsies i a dir-li als meus dits que de tan en tan facin vacances.
Quan ells s'aturen, el cap treballa amb el murmuri inquietant que m'omple les ganes de continuar teclejant, acariciant les muntanyes de lletres que dins meu ballen.
Llavors poso la música, la ment en blanc i deixo que elles, les paraules, em vinguin a trobar. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada