Parlant de política

A casa meva hi ha una dita. 

Les coses s'han de fer ben fetes per que malament ja hi surten.

En quin país hem (he) estat vivint fins ara? 

La "societat del benestar" era una simple façana per al benestar d'una minoria, però que una majoria ha ajudat a construir (el poble, es clar).

Les il·lusions de molts (aquella gent que va tenir un fusell a les mans, aquella gent que va morir i va passar fam) sembla que uns quants (i sense "armes") han aconseguit destruir sense cap mirament.

Avui, ja no em miro la llengua, el territori o el pensament per que crec que la dignitat no hauria de tenir fronteres.

Des de sempre és sabut que la classe política i religiosa han tingut un paper rellevant en totes les societats a llarg de la història. I que eren un sector minoritari, sectari i tancat. (Seria per alguna cosa, dic jo.)
Llavors ve l'altra dita de casa meva, "qui toca mel els dits se'n llepa". 

El poder, els diners, l'avarícia (tot això destrueix) i evidentment que no dic que la classe política (amb la seva totalitat) sigui corrupta. Els lladres no tenen condició. Són de qualsevol estament i sempre han estat en la nostra societat, però semblava que hi havia certs sectors amb qui sempre hauríem cregut amb ulls clucs (o qui no creu amb l'honestedat dels seus pares, jo amb els meus molt), doncs així li ha passat al país (fills) amb els dirigents (pares).
De cop i volta és com si ens diguessin que amb tot el que crèiem no es veritat, que tot és de cartró, que tot és de mentida i que a més, la impunitat (paraula de moda, entre altres) marcarà el final del problema polític actual.

Voleu que us digui una cosa?. A mi no em preocupa el que visc ara (una mica també) sinó el país que els meus fills heretaran. Ja ho deia el meu avi: hauria de venir una guerra sense "tiros", doncs ja la tenim. 

No us vull avorrir més parlant de política, per que a mi no m'escolten, i a vosaltres tampoc, malauradament.

De totes maneres segueixo pensant que les coses s'han de fer ben fetes, per que malament ja hi surten. Serà per que sóc de poble o per que no suporto les injustícies o per que simplement sóc una persona humana, que no les pot veure.