dimecres, 13 de febrer del 2013

Les portes del paradís

Vas tancar la llum i l'habitació quedà en penombra. 
Dos cossos retallats en mig de la fosca. 
Sense pressa, les teves passes s'apropaven.
Jo, romania quieta. Tenia la boca seca esperant la teva. La impaciència em mossegava per dintre i
desitjava tenir-te on la imaginació ja feia estona que actuava.
A aquestes alçades, on la innocència ja es perduda, sé que hem tingut passions diferents a la nostra. Mes l'únic que puc dir-te, és que com la teva cap. 
Ningú em despulla amb la mirada i em fa mossegar el llavi sols de pensar-te. Ningú em paralitza quan pronúncia el meu nom com tu ho fas.
Vas tancar la llum de l'habitació. Les paraules es feren mudes. La teva llengua ja sabia el camí que resseguia. Aquell que a mi mai em cansava, el que esperava amb delit, el que em feia contar les hores, el que de plaer, em feia morir.
Les teves carícies atacaven per la rereguarda. Sabies que quedava poc per vèncer. 
I jo sol·lícita, em vaig deixar endur.
Les portes del paradís, ja eren obertes.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada