Es va quedar immòbil i quieta, esperant que l'aire del seu voltant passes de llarg. Qui sap, potser així, respirar deixaria de ser una agonia i li mostraria per a que serveix esperar respostes de boques mudes.
Al costat del mar la brisa li amarava la pell i el fred la feia sentir viva. Les llàgrimes, ja se li havien acabat i mirava a l'horitzó amb la vista perduda, desitjant que algú, la despertés del malson.
El silenci se li clavava punyet en una ànima dolguda, ferida a traïció, dessagnada pel pas del temps.
Silenci. Sols la veu del seu cervell era la que trencava el sorolls de les onades.
Tenia la boca seca. Sense gota de saliva.
La tristesa s'ho havia endut tot, tot menys a ella, que romania quieta mirant com udolava el mar, asseguda en aquella roca. La desesperació podia ser infinita i això, no sabia quan ho podria aguantar.
Mirà l'aigua, era blava amb una escuma blanca com si l'haguessin pintat i pensà de marxar amb ella, de saltar, d'oblidar el que deixava enrere.
Però era massa covard. I com si el temps s'hagués trencat, un singlot i un plor desconsolat esclataren.
Va posar la seva cara entre les cames.
No volia que ningú (de fet no hi havia ningú) la veiés plorar.
No volia que ningú (de fet no hi havia ningú) la veiés plorar.
I quan ja es pensava que tot s'havia acabat, una mà l'agafà per l'esquena.
Qui sap, potser no estava tot perdut.
Un t'estimo la va fer reaccionar. Seria que potser el destí li donava una altra oportunitat amb la forma dels teus llavis?
Volia pensar que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada